Juan Luis Panero

   Juan Luis Panero (1942-2013) va néixer a Madrid, de petit va viure a Londres i de jove a Amèrica del Sud. Havia descobert l’Empordà el 1955, en un viatge amb el seu pare, S’hi va instal·lar el 1984, primer a l’Estartit, on va escriure el llibre Antes que llegue la noche, i després a Torroella. El 2006 es va estrenar al Festival de Torroella l’obra Testamento del náufrago, obra del músic Eduardo Rincón que incloïa quatre poemes de Panero.

    El vaig conèixer fa uns vint anys, quan el vam visitar a Torroella amb en Ponç Puigdevall. Aquell dia es va fixar el protocol que marcaria les trobades posteriors: calia anar-hi a la tarda, sense presses, i estar disposat a parlar dels seus autors favorits, que ja no van canviar: Borges, Rulfo, Lowry, Cernuda, Vinyoli. En més d’una ocasió, quan se li proposava parlar o recitar en públic, declinava parlar d’ell o de la seva obra, i preferia referir-se als autors que més rellegia i que s’havien fet un lloc a la seva memòria. Tot i que les novetats no eren pas el que li interessava més, des de Torroella estava al cas de tot el que succeïa en el món literari d’Europa i Amèrica.

    En els últims anys va escriure poquíssim. Els seus amics havien mort, els millors llibres ja estaven escrits, les ciutats que havia estimat ja no existien, les malalties el rondaven. Parlar amb ell significava recordar el que ja no tornaria a ser: sense malenconia, amb una lucidesa diamantina. Des dels inicis, la mort era el tema predilecte de la seva poesia i de la seva conversa. Amb tot, a mesura que transcorria l’estona s’engrescava i mostrava un sentit de l’humor càustic, brillant, temible.

    D’aquella conversa de mitjan anys noranta en va sortir una entrevista que es va publicar al diari El Punt, i que ara recuperem en una versió ampliada com a homenatge a aquest poeta que va viure els últims anys amb una discreció que fregava la invisibilitat, i que va desaparèixer definitivament, sense fer escarafalls, el setembre passat. “La malaltia, el dolor físic, són molt desagradables”, deia. “La mort no em produeix altra idea que la del descans”.

    Quan vam saber que estava hospitalitzat, amb el llibreter Guillem Terribas vam decidir fer-li una visita. És l’única ocasió en què he vist Juan Luis Panero abans del migdia. El vam trobar com sempre: pessimista, digne, cordial. Amb un fil de veu ens va dir que ja no llegia, que ni tan sols mirava pel·lícules. “Las tengo aquí”, va afegir assenyalant-se el cap. No va parlar dels seus mals, sinó de tres pel·lícules que també són llibres: Doctor Zhivago, Els morts i El Gattopardo. D’aquesta última ens va recomanar que rellegíssim el capítol de la mort del príncep de Salina. En aquella última trobada –a l’igual que en la primera– van reaparèixer els dos vells temes, la mort i la memòria, com en els seus versos més coneguts:

Sólo son tuyas –de verdad– la memoria y la muerte,
la memoria que borra y desfigura
y la sombra de la muerte que aguarda.

Veure l'entrevista en PDF

Tornar a Noms propis