Salvador Espriu

La narrativa de Salvador Espriu (seguida de trenta-tres consideracions)

Un migdia de tardor vaig tornar a casa amb la primera edició del recull de narracions de Salvador Espriu, Ariadna al laberint grotesc, publicat l’any 1935. No recordo on el vaig comprar, però no devia ser gaire car. Tan bon punt vaig arribar, hi vaig escriure la data al marge superior dret de la primera pàgina: 2 de novembre de 1986.

 Avui tinc damunt la taula aquell exemplar, publicat fa gairebé vuitanta anys. Forma part de la col·lecció de Quaderns Literaris que editava Josep Janés amb l’adreça de la llibreria Catalònia de la Ronda de Sant Pere, la mateixa llibreria que ha tancat a començaments d’any. A l’inici del llibre es pot llegir una breu biografia de Salvador Espriu, de la qual encara recordo que em van impressionar dues dades. La primera, que aquell era el sisè llibre que Espriu publicava, tot i que tan sols tenia vint-i-dos anys -els mateixos que jo quan el vaig comprar. La segona, que tots sis llibres eren de narrativa. Aquell 1986, un any després que Espriu hagués mort, jo el considerava sobretot com un poeta, i en segon terme com un dramaturg: ningú no m’havia explicat mai que abans de la guerra havia estat un prosista tan regular, tan precoç, tan prometedor. Vint-i-cinc anys després, agraeixo l’oportunitat de parlar de l’Espriu narrador, d’aquella faceta que a mi em van escamotejar i que em temo que avui encara no és tan coneguda com caldria.

 No parlo com a especialista en Salvador Espriu, sinó com una persona interessada en la narrativa, la mateixa persona que l’any 1986 va quedar enlluernada davant els contes d’aquell jove agosarat i irreverent a qui em costava vincular amb el poeta cívic de cara de pòquer dels anys setanta i vuitanta, la gran vaca sagrada de l’època, l’escriptor que havia viscut per salvar els mots del país tot i el seu altre somni, certament contradictori, d’allunyar-se’n nord enllà.

 Fins aquest any 2013, en què es compleixen els cent anys del seu naixement, havia llegit l’obra d’Espriu d’una manera capriciosa, amb llacunes, i també amb racons més visitats que altres, segons els gustos i també segons l’atzar. Per preparar aquesta conferència, però, he llegit tota la seva obra narrativa, no sempre fàcil de localitzar. Ha estat una experiència feliç, que miraré de relatar a continuació, mirant d’assumir la posició, tan humil i tan exigent, del lector. Més enllà d’investigacions biogràfiques, de contextualitzacions històriques, de la comparació de les variants successives, més enllà de consideracions hermenèutiques, simbòliques, cabalístiques, ideològiques, polítiques i psicoanalítiques, ja puc avançar la meva opinió, subjectiva però ferma: l’obra narrativa de Salvador Espriu es manté vigent avui dia des del punt de vista d’un lector que busqui la felicitat, i no necessàriament la facilitat.

 Tres quarts parts d’aquest text consistiran en la presentació cronològica dels seus llibres de narrativa. En la part final, més curta, hi apareixeran trenta-tres consideracions, algunes molt personals i fins i tot discutibles, que m’ha suggerit la lectura dels seus llibres. Però abans hem de recordar els llibres que va publicar.

El 1929, quan només té quinze anys, Salvador Espriu publica Israel, subtitulat Bocetos, un llibre de gairebé cent pàgines format per nou recreacions de fets que apareixen a la Bíblia, vuit de les quals són extretes de l’Antic Testament. Són peces breus i independents, d’estil cinematogràfic, situades a mig camí entre la solemnitat religiosa i la recerca d’una prosa pròpia, que sovint mereix l’adjectiu de “poètica”. Com a exemple d’aquell estil inicial, pot ser útil recordar el primer paràgraf: “Entre los pueblos de la antigüedad, frente al encanto inmarcesible del pensamiento griego, frente al imperio universal de la nación romana, y a la misteriosa vaguedad del Oriente legendario, aparece uno iluminado por una luz singular e inextinguible: Israel.”

 Més d’un aspecte d’aquest llibre, que només serà reeditat de manera pòstuma, xoca amb la imatge posterior que projectarà Espriu. En primer lloc, perquè està escrit en castellà (la seva llengua d’educació, juntament amb l’alemany, fins que va arribar a la universitat). En segon lloc, perquè no s’hi detecten traces de l’estil irònic que el caracteritzaria anys a venir. En tercer lloc, perquè va triar un tema tan aspre i despersonalitzat, tan absent de les preocupacions que solem vincular amb els adolescents de totes les èpoques. Però potser el que sorprèn més d’Israel és la pulcritud de l’estil, la seguretat de la vocació, el manteniment d’una mateixa veu al llarg de tot el llibre.

 D’Israel, el pare de l’autor en va fer imprimir una edició no venal de cent exemplars. En canvi el segon llibre, El doctor Rip, va merèixer un altre tracte, ja que el va publicar la llibreria Catalònia amb un pròleg de Carles Soldevila. Espriu, que el va escriure amb setze anys, tria un tema no precisament lleuger: el monòleg d’un metge de seixanta-cinc anys que s’autodiagnostica un càncer terminal i decideix aplicar-se l’eutanàsia . Malgrat que se subtitula Novel·la, resulta més precís anomenar-la novel·la curta, ja que té amb prou feines cent pàgines. El 1978, l’autor revisaria –i escurçaria- la versió de 1931 i la subtitularia Potser només un relat.

 El doctor Rip és un text lúcid, és a dir, amarg. Conté divagacions ideològiques, lingüístiques i sobretot personals: “No m’estimo gaire, no estimo gens, tampoc no odio. Amatent i fred, he de trampejar per no estimbar-me, però no m’enganyo”. El narrador evoca la seva infantesa i constata les reaccions que desperta la malaltia al si de la família: “No s’han consternat, perquè no m’estimen. Per sort, no ens estimem”. Pel doctor Rip, la vida és un miratge, una comèdia buida que cal afrontar sense il·lusions ni escarafalls. En aquest sentit, és un personatge oposat a l’Ivan Ílitx de Tolstoi, que descobreix en el llit de mort que la seva vida ha estat un error. Tot i que el doctor Rip és massa hiperconscient per decebre’s, l’evocació dels anys d’infantesa resulta vívida i sentida –però no pas sentimentaloide. Encara que el tema sigui terrible, la manera de tractar-lo és equilibrada i distant. El sentiment que predomina a El doctor Rip és una tristesa serena.

 L’any següent, el 1932, Espriu va publicar Laia, també a Catalònia, l’únic dels seus llibres que podem considerar estrictament una novel·la, ja que s’acosta a les dues-centes pàgines. Subtitulada Retaule de siluetes d’arran la mar, està format per vint-i-tres capítols que donen compte de la vida de la protagonista en un poble no gaire diferent del que evocava el doctor Rip –un poble que a vegades sembla el protagonista del llibre. Malgrat que l’ambientació sembla costumista, el desenvolupament recorda més aviat una tragèdia grega. Quan és un infant, Laia comanda amb ferotgia una colla de nens. De tant en tant, però, pateix uns atacs aproximadament epilèptics en què queda immòbil, indefensa, i és escarnida i fins colpejada pels seus subordinats. El pare absent i la mare alcohòlica no l’ajuden ni poc ni gaire. Com en El doctor Rip, es mante la tensió entre la truculència del tema i l’elegància del tractament.

 Els anys se succeeixen i Laia es converteix en una noia atractiva. Es casa amb un mariner sense caràcter, té un nen paralític, es procura un amant que no tarda a morir: desgràcies. A mesura que girem pàgines, la mort va prenent protagonisme, sobretot quan la pesta delma el poble. En el moment en què moren uns cosins que s’estimaven i no s’ho havien dit mai, el narrador, despietat, apunta: “Es podien entretenir en el bescanvi dels cucs”.

 A diferència del que ocorria amb El doctor Rip, que se centrava en el personatge principal, a Laia altres figures van guanyant terreny, en particular el cercle de Teresa, una dona benestant que ha deixat enrere la joventut. Coneguda com “la Fragata”, Teresa recorda amb nostàlgia l’amor perdut i rep cada setmana el mateix pretendent rebutjat: tots dos han viscut una vida grisa que va ser interrompuda dècades enrere pels sobresalts de l’amor truncat. Ella enyora el que va ser, ell viu com pot el seu destí decebedor. No són els únics personatges de Laia incapaços de viure en plenitud. Com diu un pescador: “La vida tenia aquestes coses. Ens volem enganyar pensant que som els amos d’ella, que som lliures. Sí, com el peix dintre les malles”.

 A Laia, el tractament de la religió no és tan respectuós com a Israel. Fixem-nos en el fragment on es descriuen les estàtues de sants de l’església, que a la vegada ens servirà per adonar-nos de la maduresa estilística de l’autor, el qual va publicar aquest llibre als divuit anys: “Movien el cap amb lentitud i es miraven els uns als altres, plens de tedi, i dissimulaven un badall d’una elegant fatiga. Somreien i s’ensopien a les fornícules en penombra, enfastidits per una música que no entenien. Els presidia l’apòstol sant Pau, un sant Pau cortès, tolerant i savi com un cardenal d’Itàlia, un sant Pau no caigut al camí de Damasc. Portava la barba molt ben arrissada i agafava l’espasa sense gaire cura. No era l’espasa de les epístoles, brandant de fe i d’amor per un Déu justicier, sinó una arma de duels de cantonades, una eina de picardies”.

 Dos anys més tard, el 1934, arriba Aspectes, el primer recull de contes d’Espriu, publicat per Catalònia en un volum de gairebé dues-centes pàgines. Cadascun dels dotze contes que el componen, d’una mida semblant, s’obre amb una citació literària. Nou contes estan formats per una successió d’escenes numerades, fet que els dota d’un ritme àgil, seqüencial. Abunden els diàlegs breus i precisos i les descripcions desapassionadament sintètiques. Fixem-nos com se’ns presenta el malalt d’El del llit número setanta-cinc: “Si casaves ‘jove’ amb ‘desferra’ i gosaves després associar un concepte lleig amb una lletja paraula (podria servir, per exemple, ‘befa’) a aquella pelleringa faltada d’ossos, potser tombaries el cap amb repugnància, tal com ho feia el sofert i sensible vianant que la topava”.

 Els dos contes més memorables del recull, que al meu parer són també els millors que va escriure Salvador Espriu, són els següents. En primer lloc, Neguit, que barreja la llegenda maragalliana sobre la formació de l’Empordà amb mites grecs com els d’Ulisses i Nausica. En segon lloc, Tarda a muntanya, que tracta els temes de la natura enganyosa i de la vellesa desitjada.

 En més de la meitat dels contes, la mort hi té un cert protagonisme, repartit entre malalties i assassinats. Vist en perspectiva, a cada llibre d’Espriu, la mort es torna menys tràgica: si a Israel era èpica i a El doctor Rip i Laia era assumida sense escarafalls; amb Aspectes entra decididament en el terreny de l’humor negre. Al final de cada conte, s’exhibeix algun recurs de desdramatització, que opera sobretot a partir del canvi de perspectiva. El més usual consisteix a desemmascarar el narrador: s’esmenten “uns prims, minuciosos, implacables dits” del gran titellaire, o es mostra el “ventríloc” allunyant-se “rere l’escenari, a la recerca d’altres històries”. En altres casos, es posa en dubte la fidelitat de la narració o s’hi encabeix la sentència d’algun personatge escèptic: “En aquest món tot és insignificant o tot s’adoba”. És en aquest recull on apareix el cor de personatges que expliquen, comenten o jutgen les narracions, i que s’aniran convertint en familiars als lectors d’Espriu.

 A Aspectes s’accentuen alguns trets que havíem trobat en els llibres anteriors, com ara les referències metalingüístiques (el narrador dubta si porcellana s’escriu amb ela geminada) i metaliteràries (la filla del rei de Neguit s’adreça al protagonista amb les paraules que Carles Riba posa en boca de Nausica). L’estil és sintètic, el vocabulari s’enriqueix encara més, creix la distància amb què el narrador contempla els seus personatges. Llegir en ordre cronològic les narracions d’Espriu equival a veure com el seu estil es va desplegant davant els nostres ulls.

 L’any següent, el 1935, publica a Les Edicions d’Ara un volum d’una seixantena de pàgines titulat Miratge a Citerea, amb el qual inicia un camí nou. Després de les misèries i els crims que abundaven en els llibres anteriors, ara ens obsequia amb una obra deliqüescent i aristocràtica, situada en un internat femení. En una nova mostra de ventrilòquia, Espriu firma el pròleg que presenta aquest conte llarg com l’obra autobiogràfica d’una adolescent anomenada Carlota, que ha llegit Barbey d’Aurevilly, Oscar Wilde, Gabriele d’Annunzio, Valle-Inclán i Jean Cocteau. Gairebé podem veure el somriure murri de l’autor quan pondera repetidament la ironia del llibre i escriu: “La ploma de Carlota regalima de literatura”. Per acabar-ho d’arrodonir, una de les citacions que la presumpta autora tria per encapçalar el text pertany a un llibre anterior d’Espriu, El doctor Rip. Als vint-i-un anys ja és un mestre del joc de miralls.

 Miratge a Citerea, subtitulat Fragments morals, recull trenta-cinc fragments del dietari sentimental de Carlota. El motiu principal del text és l’atracció que sent aquesta noia per una de les monges i les fantasies oníriques que té amb Tarzan. La resta del dietari està dedicat a les enveges entre les companyes de l’internat i a l’intercanvi espistolar amb el seu avi, el personatge encarregat d’assumir la perspectiva de la maduresa: “Beneïts vosaltres, els joves, que no heu viscut gens i podeu parlar gairebé de tot, fins dels amors decadents, perquè no teniu en absolut res a dir”. La referència inicial a Oscar Wilde resulta justificada, ja que sota una aparença de lleugeresa s’aborden qüestions més aviat greus, però que no arriben a convertir-se en dramàtiques.

 Encara que Miratge a Citerea signifiqui un canvi de to, el llenguatge d’Espriu no canvia. Les frases són artificioses i musicals tant si descriu l’apedregament de Laia com si s’interna en els dilemes vaporosos de Carlota. El narrador no s’esforça per aparentar naturalitat, i el lector no oblida en cap moment que està davant un artefacte narratiu. En més d’una ocasió, l’estil devora el tema -cosa que no ha de resultar necessàriamanet desagradable.

 Després d’aquest llibre, d’una temàtica que podríem considerar amable, l’any següent Catalònia publica el recull de contes que esmentava al principi: Ariadna al laberint grotesc. A diferència de la fredor amb què l’autor havia titulat el recull anterior, Aspectes, ara el títol incorpora tres característiques de la seva prosa: la revisió de la mitologia clàssica –Ariadna-, la sensació de circuit tancat –laberint- i el to que caracteritza l’autor, entre còmic i sarcàstic -grotesc. Són vint-i-vuit contes, més breus que els anteriors, més variats entre si: en una paraula, més experimentals. Al meu parer, d’una qualitat també més heterogènia.

 Estic convençut que si Ariadna al laberint grotesc és un dels llibres d’Espriu que han tingut més ressò no és pas per raons de qualitat, sinó perquè, després dels llibres anteriors, la crítica començava a prendre’l seriosament, i també per l’encert del títol. Tanmateix, les novetats respecte al primer recull de contes són escasses i no sempre positives. El costum d’introduir personatges que apareixeran en llibres posteriors ja ve de Laia. El llenguatge caló ja s’havia introduït a Aspectes, i l’espai simbòlic de Konilòsia prové de Miratge a Citerea. Amb els cinc llibres anteriors, Espriu ja mereixeria un espai d’honor en la història de la narrativa en català. L’èxit crític d’Ariadna al laberint grotesc no prové de l’originalitat, sinó al contrari: de la insistència i de la consolidació d’un estil.

 Algunes proses del recull sembla que derivin d’Aspectes. És el cas de Tereseta-que-baixava-les-escales, dividit en cinc parts, que completa la història de “la Fragata” iniciada a Laia i continuada en el llibre de contes anterior. A D’ortodòxia prossegueixen els dubtes d’un altre personatge que ja apareixia a Aspectes, Joan Vulgar.

 Després del parèntesi gairebé vitalista de Miratge a Citerea, els protagonistes d’Ariadna al laberint grotesc mantenen la tendència a abandonar aquest món: Nabucodonosor i Quim Federal moren al llit, dos indigents i uns quants soldats al carrer, un personatge sense cames s’estimba per un precipici, Esperança Trinquis mor en un clot, Hildebrand amb un ganivet clavat, Eleuteri és arreplegat per una màquina.

 Amb el recull Ariadna al laberint grotesc es completa l’elenc de personatges que conformen el cor encarregat d’explicar i comentar els contes, cadascun amb una personalitat pròpia, a la manera dels heterònims de Pessoa. Hi trobem l’alter ego Salom, l’erudit Justi Petri, la hipòcrita Magdalena Blasi, la portera Secundina Llopart i el viatger Mutsu-Hito, entre d’altres, que comenten les accions amb frases inversemblants, entre populars i esperpèntiques. A Glòria i caiguda d’Esperança Trinquis, el personatge i el narrador arriben a interpel·lar-se (“Pirandel·liana!”, li diu ell). La distància que brinden a les narracions es complementa amb termes com clixé i tòpic que els aplica l’autor.

 Com en els llibres anteriors, a Ariadna al laberint grotesc la vida té una sola destinació, la mort, i el matrimoni no sembla més que una estació de la qual és preferible prescindir. El grotesc augmenta de grau i frega la crueltat, mentre que l’humor negre esdevé macabre: els narradors de Hildebrand i L’escapçat són capaços d’assassinar sense immutar-se. Mamà més ti bemol mostra un personatge que es riu dels dements. A Nervis, l’amargor afecta fins i tot l’alter ego de l’autor: “Salom era un reu desalenat, sense alleujament de pena ni esperances d’indult, un convicte més entre alguns d’altres, alguns milers de milions, sota la jurisdicció de les trivials estupideses dels afectes, de la moda i de la mort”. Malgrat que mostra les parts més obscures de l’existència, el narrador manté una impavidesa antiromàntica.

 Tot i que publicada als vint-i-dos anys, Ariadna al laberint grotesc ja mostra l’esgotament d’algun tics de l’autor. L’hebraisme de Primer i únic encontre Amb Zaraat i la fantasia erudita sobre el sexe dels tritons titulada Quasi-conte alemany d’Ulrika Thöus fan pensar en contes de Borges, però sense mesura ni humor. Altres peces desproveïdes de qualsevol forma de ficció són Magnoliers al claustre, Teoria de Crisant i Pròleg al ballet del diable. La sintaxi d’aquests textos encara és seductora, però difícilment els podem qualificar de contes.

 Una novetat del recull és l’aparició de preocupacions socials en contes revestits d’una moralitat òbvia, com Els subalterns i Tòpic, que mostren com l’empresari enganya els treballadors. El to d’El país moribund -que tanca el recull- prefigura les lamentacions del poema Assaig de càntic en el temple: “La mica de literatura que hom cultiva –raquítica, amorfa, grisa, sense personalitat ni entusiasme- no té altre propòsit que servir fins electorals”. No hi ha dubte que el pessimisme de Salvador Espriu és anterior a la Guerra del 36.

 L’autor no va va deixar de rescriure aquests contes al llarg de la seva vida, i no em refereixo només a revisions lingüístiques. Si a la primera versió del conte La tertúlia es mostraven reticències davant l’obra de Marcel Proust, després de la reescriptura l’autor francès és ridiculitzat a través de l’elogi hiperbòlic: “Un gran creador literari, quasi incomparable. I un agut analitzador psicològic. Oh, Proust, Proust!”. L’any 1974, quan va revisar el recull, Espriu hi va afegir quatre contes, que no són precisament els millors, i hi va incloure un pròleg, L’home jove i el vell, on s’interfereixen –en falset- les veus de Salom, Magdalena Blasi, el doctor Robuster i Tramusset, i el patriota Carranza i Brofegat. Com succeïa amb Miratge a Citerea, el pròleg incorpora elements de ficció.

 Dos anys després de l’aparició d’Ariadna al laberint grotesc, el 1937, en plena guerra, Espriu publica Letizia i altres proses, també amb l’editor Josep Janés, compost per dos contes llargs, Letizia i Fedra, i el recull Petites proses blanques. Coincidim amb Joaquim Molas quan escriu: “Som al moment més alt de la prosa espriuana”. Però aquest moment coincideix amb l’any 1937, dos anys abans que les tropes franquistes entrin a Barcelona.

 La protagonista de Letizia, subtitulat Un conte de Poe sense por, apareix morta en el primer dels vint-i-nou capítols. Al llarg del trajecte cap al cementiri en un cotxe de cavalls, el narrador la recorda i descriu el comportament dels amics que l’acompanyen, que amb prou feines recorden la morta i, quan ho fan, se serveixen de tòpics rebregats.

 Al contrari que la majoria de les morts de l’obra d’Espriu, la de Letizia és sentida pel narrador, que s’expressa amb un estil obsessiu molt convincent, gairebé hipnòtic, del qual val la pena reproduir una mostra: “Letizia es quedaria sota la terra molla, podrida de verms sota la pedra molla, pols sota la terra molla. Letizia, pols i terra molla, a estones pols, a estones terra molla. Avui, encara, Letizia, blanca i freda sota arrels de xiprers, sota cels orbs, sota la terra molla. Menja de verms més tard, una mica de pols dintre un taüt sota la terra molla. Al llarg dels mil·lenaris els cavalls de Tomeu faran sonar una pols remotíssima, la de la meva Letizia, ara blanca, freda i sola sota la terra molla”.

 Una llegenda vella presentada de nou és el subtítol i la descripció de Fedra, ja que Espriu hi revisita el mite de la germana d’Ariadna, tot respectant les línies principals de l’argument i situant-lo a l’època contemporània. La narradora és una dona de classe alta que va viure al mateix internat que la Carlota del Miratge a Citerea, i que visita la seva amiga Fedra a Mallorca. Dividida en vint-i-un fragments, no acaba de ser un dietari perquè narra fets que han succeït temps enrere, però conté la frivolitat plàcida i el lesbianisme lleuger que caracteritzava Miratge a Citerea, si bé ara la tragèdia passa a primer pla: Fedra, “néta clara del sol, no va desitjar horitzons, sinó abismes”.

 Entre els personatges secundaris del conte, destaca Dhey, el pseudònim de Llorenç Villalonga -de qui Espriu acabava d’adaptar i traduir al català precisament el drama Fedra - i personatges de les seves obres, com Aina Cohen i Obdúlia Montcada.

 El volum titulat Letizia i altres proses inclou, finalment, Petites proses blanques, un recull de dotze microcontes que constitueix un tomb respecte dels llibres anteriors. Petites proses blanques inclou descripcions de la naturalesa que podem qualificar de “poemes en prosa”, al costat d’elements humans, i també fantàstics com els faunes o les bruixes. La natura ja havia aparegut en altres textos d’Espriu, però sense tant de protagonisme ni tanta tendència a la destrucció. A partir d’un ús molt moderat de les tècniques de distanciament, el narrador no sols es mostra humà, sinó que encomana la humanitat a elements de la naturalesa: els pallers se senten vanitosos, els galls parlen i les granotes tenen reina. Davant la preponderància de l’estil, es redueix la importància de l’anècdota. El to és malencònic. És lícit de preguntar-se si aquestes proses són al·legòriques.

 Fins aquí arriben els llibres publicats abans del gener de 1939, quan l’edició en català s’atura en sec. Als anys quaranta, Espriu publica un llibre d’història antiga en castellà i el seu primer llibre de poesia. El primer llibre de prosa literària posterior a la guerra va haver d’esperar fins al 1952, quan Editorial Selecta publica, dins el volum Anys d’aprenentatge, el brevíssim recull titulat La pluja, format per quatre proses poètiques escrites amb un estil semblant al de les Petites proses blanques, només que ara els éssers humans hi són totalment absents, mentre que augmenta el to elegíac i la foscor del llenguatge. Els títols són: Pluja d’agost, Pluja de tardor, Pluja d’hivern i Pluja de maig, brodada. Aquesta última, dedicada a la mort de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, acaba de la manera següent: “Remor de cascavells d’aigua damunt el maig fred del jardí, damunt el teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda i plora, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l’Om o dels Oms, enllà de la mar, enllà del casal profanat dels meus morts.”

        En aquesta dècada dels cinquanta, Espriu va escriure tres narracions per il·lustrar els treballs del gravador Jaume Pla, el sentit de les quals resulta incomprensible sense tenir al davant els gravats que les van motivar. Els títols són: Quatre al voltant d’una taula, Una petita conversa sense gens d’interès i Un poc de cuina, encara, sobre els tres d’Orient. Han estat reeditades de manera pòstuma com a Proses de la ‘Rosa Vera’, que era el títol de la col·lecció on van aparèixer.

 Després de la guerra, l’únic projecte narratiu ambiciós de Salvador Espriu que va veure la llum van ser les cent peces titulades Les roques i el mar, el blau, que en part eren l’encàrrec d’un il·lustrador, i que van ser publicades per Edicions del Mall el 1981. A l’inici, Arístocles es proposa oferir “cent curtes proses sobre alguns mites grecs i els seus entorns”. En peces successives ens assabentem que aquest narrador és un pescador d’Ìtaca que es dirigeix al seu fill.

 Arístocles és un home ordenat. La primera peça es titula Els orígens, i la segueixen Uranos i Cronos. Al final d’aquesta última es refereix al quadre pintat per Goya en què Cronos devora els seus fills. Poc després esmenta Lavínia, “remota en l’avenir” (que és el topònim amb què Espriu se sol referir a Barcelona). De mica en mica, Arístocles va afegint anacronismes, com quan es refereix als “estúpids que reciten de cor els volums aclaparadors de les llistes telefòniques”. Quan arriba el torn d’Erato, adverteix sobre les “obtuses conseqüències” que es deriven dels casaments. El lector, llavors, se sent en un espai familiar, ja que les dèries d’Espriu són les mateixes que mig segle enrere.

 Arístocles aconsella els lectors i critica els lavinians, parla dels cavalls que apareixen en els mites, es pregunta com deuen ser les digestions del gos Cerber, a quin ús destina el vell Caront totes les monedes que recull dels morts, i mostra les queixes de l’àguila encarregada de menjar-se el fetge de Prometeu fins a la fi dels temps.“Valdria més que una adequada cirrosi et malmetés l’entranya d’un cop”, s’exclama l’ocell.

 Les roques i el mar, el blau, doncs, no és pas un recull de mites explicats d’una manera més o menys personal -com el que va escriure, per exemple, Robert Graves-, sinó una capsa de sorpreses minuciosament dissenyada perquè el lector les vagi trobant al ritme que ha previst l’autor. Al cap d’un terç del llibre, Arístocles s’acomiada. El protagonista de la prosa següent, Ganimedes, se serveix de la llengua gitana, tan cara a Espriu des dels anys trenta. A la prosa Leda, el qui parla és un personatge conegut dels lectors, l’erudit Pulcre Trompel·li. A continuació apareixen altres figures familiars, que primer parlen amb contenció però que de mica en mica van usurpant terreny als mites, reduïts en més d’una ocasió a la categoria de pretext.

 L’espera de tants anys ha valgut la pena. Els mites grecs de Les roques i el mar, el blau són tan sols una matriu on encabir proses concebudes per meravellar el lector, en particular el lector que recorda els textos anteriors d’Espriu, ja que els mites propis se solapen amb els clàssics. Podem trobar-hi frases en venecià o en egipci, comentaris dirigits al mite, o el mite mateix –el cas d’Antígona- que es dirigeix a nosaltres. No ens trobem davant una fórmula, sinó que les possibilitats narratives es multipliquen. Arístocles torna i és silenciat pel narrador, que ara s’adreça al lector en segona persona, i la incansable Magdalena Blasi inicia la prosa dedicada a Medea dient: “Aquesta sí que és boja”.

 És el parentiu amb els llibres anteriors el que explica que Ariadna sigui “una antiga coneixença del comentarista” i que la mare de Nausica prohibeixi a la seva filla llegir Joan Maragall. Lúltima prosa de Les roques i el mar, el blau, que és també l’última que va publicar Espriu en un llibre, està dedicada a la mort d’un sacerdot anomenat Salom, on sembla que Espriu parli d’ell mateix: “Va treballar, però no va omplir cap bossa. No va gastar mai gaire bona salut. Provava de dir a tothom la veritat. No li’n feien ni un bri de cas, com és natural, perquè és de boigs presumptuosos el trencacolls d’esbrinar què és la veritat i comunicar-ne les resultes.”.

 No és pas excessiu entendre Les roques i el mar, el blau com el testament de Salvador Espriu, i també com un camp de mines –o, si voleu, de bromes privades, de pistes intertextuals, o de confessions literàries- que sotgen el lector. A la prosa Ares, per exemple, hi podem llegir, referent al déu de la guerra: “L’haurien de compadir perquè no sap riure, però no entenem la causa profunda d’aquesta seva ignorància, perquè la rialla pot ser una cruel arma infinitament més eficaç que l’escut i la llança que el simbolitzen”. Aquest va ser justament el problema que va tenir la recepció d’aquest llibre, molt més juganer del que permetia la imatge d’intel·lectual compromès que Espriu havia adoptat en els últims anys.

 Per acabar el repàs a la narrativa, tan sols ens resten les obres pòstumes. Durant dècades, Salvador Espriu es va referir a un recull de contes titulat Les ombres (aquesta paraula ja apareixia al segon subtítol de Laia: Unes esvanides ombres del nostre mar). Abans de morir, va supervisar l’ordenació de les Obres completes publicades per Edicions del Mall, que van aparèixer l’any 1985 de manera pòstuma. Sota el títol Les ombres, Espriu hi va aplegar set contes, escrits dels anys quaranta als anys vuitanta, que s’havien publicat en antologies i mitjans de comunicació. Els millors són els més antics: Mariàngela l’herbolària i Tres sorores, que posen en primer pla personatges secundaris de contes anteriors. La resta no mereixen ni que en citem els títols. Sota la fredor parada d’aquells ulls, publicat per primera vegada l’any 1960 i protagonitzat per personatges mesquins de postguerra, és l’última prosa d’aquest recull digna de ser considerada una peça de ficció. Les figuretes del pessebre no és més que la reescriptura per a la revista Cavall fort del conte que ja havia aparegut gairebé quaranta anys abans a Ariadna al laberint grotesc amb el mateix títol. El text Potser contat de nou, amb parsimònia, és una tediosa crònica bèl·lica de l’imperi turc, mentre que Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja i Pas i notícia de la Trinquis (l’última prosa publicada per Espriu a la premsa, pocs mesos abans de morir) són passos de rosca manieristes, comentaris de contes anteriors al meu entendre prescindibles.

 L’obra narrativa de Salvador Espriu es completa amb tres contes publicats de manera pòstuma sota el títol Altres proses disperses, que Espriu havia publicat però que va preferir no incloure a l’edició de Les ombres. El primer és Aproximació, tal vegada el·líptica, a l’art de Pla Narbona, l’enèsim diàleg coral, metalingüístic i metaliterari entre personatges atitellats, que inclou tanmateix una afirmació reveladora: “El meu amic Salom va ser simultàniament assassinat pels dos bàndols en pugna quan tot just encetàvem la passada guerra civil”. Els altres contes són D’un sol diagnòstic que en la meva vida he fet, una obra menor, i D’uns vells estius de joves fills de casa bona, la bella evocació de la casa de Viladrau on estiuejava la família de l’autor.

És el moment de recapitular. Als vint-i-quatre anys, Salvador Espriu havia publicat set llibres, cap dels quals era de teatre ni de poesia, sinó que cobrien totes les formes de la prosa, des del microconte fins a la novel·la. En els següents quaranta-set anys, va publicar uns quants contes memorables i un sol llibre de narrativa nou: Les roques i el mar, el blau. Des del primer volum, Espriu es mostra precís, artificiós, perfeccionista i antisentimental, com si escrivís amb bisturí. Amb els anys accentua aquestes característiques i n’afegeix d’altres: narradors corals, fragmentarietat, perspectivisme, ironia, autoreferencialitat, humor negre. La seva obra cobreix un nombre molt elevat de subgèneres narratius: recreacions bíbliques, revisions de mites grecs, biografia, monòlegs interiors, paròdies, falsos dietaris, paràboles, diàlegs morals, contes d’un costumisme grotesc i de denúncia social, evocacions d’infantesa i poemes en prosa. Encara que no hagués escrit poesia ni teatre, Espriu seria un autor fonamental.

 El seu últim llibre dels anys trenta, Letizia i altres proses, va aparèixer el 1937, quan la societat catalana no estava gaire predisposada a fruir d’unes narracions més preciosistes que militants. Durant la postguerra i els anys de transició, Espriu es va convertir en un dels poetes cívics de referència, i aquelles magnífiques proses d’abans de la guerra van passar a un segon pla; amb la connivència d’ell mateix. Malgrat ser un home esquerp, en la maduresa va sintonitzar molt millor amb la societat que durant la joventut.

 Tot el que se li va escatimar als anys trenta, li ha estat reconegut finalment des de les instàncies més contraposades. El tomb es produeix el 1968 amb un article de Joan Ferraté a la revista Serra d’or, que valora l’obra en prosa d’Espriu per damunt de la poesia. El 1971, al volum Literatura catalana contemporània, de Joan Fuster, podem llegir: “Com a narrador, Espriu és encara més complex i personal que com a poeta”. Dos anys més tard, Antoni Vilanova escriu a Destino que Ariadna al laberint grotesc és “una de les creacions més subjugadores i originals de la literatura catalana contemporània”. A la Gran enciclopèdia Catalana hi podem llegir que va ser “el narrador més original de la seva generació”. El 1996, Ferran Toutain i Xavier Pericay el consideren, a El malentès del noucentisme “un dels exponents més brillants de la prosa de l’època”. Potser al capdavall, Espriu tenia raó quan, als anys vuitanta,va aconsellar a una autora inèdita: “No tingui pressa”.

Consultar les 33 consideracions [PDF]

Tornar a Noms propis