Josephine Péladan

   Des de la vila empordanesa de Terrades, Elisabet Riera tira endavant un projecte personalíssim: Wunderkammer, un gabinet de curiositats en forma d’editorial que aplega textos d’autors maleïts, dandis i suïcides, o dedicats a temes foscos, com ara l’antologia d’autors freaks que va escriure Rubén Darío i que va titular Los raros o l’assaig que Julia Kristeva va dedicar a la malenconia. Un dels últims llibres que ha publicat Wunderkammer és Sobre el andrógino, de Joséphin Péladan (1859-1918), creador d’un corrent propi dins la societat esotèrica dels rosa-creus i autor del cicle novel·lesc La Décadence latine, format per 21 novel·les, un autor del qual em temo que fins ara no s’havia traduït cap obra ni al català ni al castellà.

   Segons Joséphin Péladan, la primera mostra d’art que coneixem és un monstre: l’esfinx de Keops, que té cap d’home, pits de dona i cos de lleó. Per què somriu l’esfinx? Perquè ha reconstituït la unitat primigènia: home i dona alhora (andrògina, doncs), i des d’aquesta completesa contempla un futur il·limitat.

   Al llarg dels segles, prossegueix Péladan, l’art occidental ha perseguit l’ideal androgin, si bé on trobem més adolescents esvelts i ambigus és a la cultura grega: n’hi ha prou de reduir les sines de Diana perquè es converteixi en Apol·lo, igual com n’hi ha prou d’arrodonir Apol·lo perquè esdevingui Diana. ¿Podríem establir amb certesa que és femenina la cara de la Venus de Milo? L’ideal grec combina força i agilitat, vigor i consciència. Masculinitzant muses i feminitzant déus s’obté el combinat perfecte: joventut, gràcia i força. Com els grecs, l’autor es resisteix a cedir la bellesa a un sol sexe.

   En l’imaginari cristià, la figura andrògina és l’àngel, que adapta el sexe a la funció: femení a l’Anunciació, masculí al Judici Final. “El ángel no tiene sexo, tan solo alas. Ajeno a la vida orgánica, su boca solo conoce la sonrisa y la palabra.” Per l’autor, aquests éssers perfectes són l’única prova del paradís.

   Segons Péladan, l’androgin és la síntesi d’un concepte, una manera de representar l’arquetip de la felicitat. És andrògina Joana d’Arc, com ho són també els éssers ambigus que pinten Dante Gabriel Rosetti i Gustave Moreau, als quals nosaltres podríem afegir tantes figures del rock, si més no als inicis de la seva carrera: la virilitat de Grace Jones i Anne Lennox, l’atractiu femení de David Bowie i Kurt Cobain, l’ambigüitat de Patti Smith i Robert Smith, el transvestisme de Marilyn Mason i Lady Gaga. Previsiblement a Péladan li agradaria viure en la nostra època, on l’ambigüitat és més que una moda.

   (Si manté el ritme de publicació, abans que s’hagi completat la Sagrada Família l’editorial Wunderkammer haurà publicat més llibres que no pas cases té Terrades, un poble fins ara conegut pel santuari de la Salut i per la producció de cireres.)

Tornar a Noms propis