Emili Olcina & Johannes Vermeer

Emili Olcina Aya és un dels escriptors més lliures que conec. Editor, traductor, antòleg i autor de contes, novel·les i assajos, tant en català com en castellà, cadascun dels seus llibres respon a un projecte personal, desvinculat no només de les tendències del mercat, sinó també –aparentment- de la seva pròpia trajectòria. Els seus interessos són múltiples: ha antologat contes fantàstics, proletaris i d’humor negre, ha dedicat un llibre al guitarrista romàntic Ferran Sors, un als films pornogràfics, un altre a les milícies catalanes al front d’Aragó, i ara n’acaba de publicar un sobre el pintor Vermeer de Delft.

    Pels qui hem seguit la seva trajectòria, resulta temptador buscar una certa continuïtat entre aquest llibre i els anteriors. Tenint en compte que les pintures de Vermeer tendeixen a representar la dona, podem vincular aquest assaig d’Emili Olcina amb un dels seus llibres més originals, L’art i el cos de Madonna (1990), dedicat a la representació de la reina del pop. També el podem vincular, per oposició, amb la seva novel·la La deessa nua (2002).

    Però centrem-nos en Johannes Vermeer (1632-1675), el pintor holandès que tan sols va pintar mig centenar de quadres, dels quals se’n conserven menys de quaranta. D’aquests, la meitat representen dones soles, pintades en l’interior de la llar, en general davant una finestra, la majoria sense dur a terme cap activitat productiva. Emili Olcina repassa la trajectòria del pintor, estudia Una noia dormint, el primer quadre on apareix una dona sola, i continua amb les seves obres més conegudes fins que arriba a l’última, Dama asseguda davant el virginal, l’única on no entra llum per la finestra.

    A Vermeer, Emili Olcina escriu sobre l’entorn del pintor (la família, la religió, l’economia), però se centra sobretot en el contingut dels quadres, i especialment en el que se sostreu a les anàlisis. “Si el artista sólo buscase la bellesa, ¿se distinguiría en nada de un decorador?”. Les finestres de Vermeer no serveixen per veure l’exterior sinó perquè hi entri la llum del sol, fet que dona als seus quadres una consistència semblant a la de les Anunciacions. Les dones que hi apareixen són de l’època, no idealitzades, però tampoc subsidiàries, sinó centrals. Als quadres de Vermeer no hi apareixen mai nens (tot i que en va tenir onze), ni ancianes, sinó dones joves que es basten a si mateixes, belles i serenes com la del seu quadre més conegut, La noia de la perla, capaç, com diu Olcina, d’expressar totes les emocions alhora. És en aquest sentit que el llibre sobre Vermeer es pot entendre com una continuació de l’assaig que va dedicar a Madonna fa més de trenta anys, on podem llegir: “En una dona, els trets individualitzadors tendeixen a ser prou forts per eclipsar els seus actes, i sovint importa com és per damunt de què fa”.

Tornar a Noms propis