Little Nemo & els altres

   Després de mesos de confinament, a més d’un ciutadà li fa mandra abandonar el seu refugi familiar. No és agorafòbia, sinó claustrofília, una tendencia a la reclusió en un espai conegut, afavorida per l’absència de sorpreses i una enorme oferta d’oci en streaming. La tendencia no és pas nova, sinó que ha estat plasmada en moltes obres de ficció.

   Quan els dos germans de Casa tomada, de Julio Cortázar, es veuen obligats a sortir al carrer, al final del conte, me’ls imagino amb la mateixa cara de desconcert que fa Peter Sellers a Bienvenido Mr Chance (Hal Ashby, 1979), quan surt de casa per primera vegada a la vida i s’enfronta als perills de l’exterior (que en el seu cas prenen la forma d’un atropellament). Tampoc es mor de ganes de sortir Boo Radley, que té un paper decisiu al final de Matar un rossinyol, de Harper Lee, i que resulta que no és el monstre que els germans Finch temien, sinó una persona sensible que evita el contacte humà però que està disposada a abandonar el seu refugi si algú està en perill. Recordem també el bibliotecari de Cadena perpètua (Frank Darabont, 1994), que s'estima més quedar-se a la presó que la llibertat. El millor Robinson Crusoe, el de Michel Tournier a Divendres o els llimbs del pacífic, també prefereix quedar-se a l’illa quan és “rescatat” en comptes de reprendre una vida social que troba sobrevalorada. El claustrofílic més ben retratat és, en tot cas, el protagonista del conte El cau, de Franz Kafka, feliç al seu laberint de túnels foscos.

   Els partidaris de no aixecar-se del llit formen un subgrup considerable. Un dels més simpàtics és Little Nemo, dibuixat per Winsor McKay fa més d’un segle, que viu aventures oníriques a Slumberland. En la literatura russa, val la pena recordar Oblómov, d’Ivan Gonxarov, que troba que al llit s’estalvia maldecaps i riscos innecessaris. Tampoc se’n mou Funes el memorioso, de Jorge Luis Borges, que amb la seva memòria prodigiosa en fa prou per reviure tots els dies que ha viscut. Mark Twain, Marcel Proust, Robert Louis Stevenson i Juan Carlos Onetti no tenien gaires trets en comú, però tots quatre van escriure al llit una part important de la seva obra.

   A la pel·lícula Room (Lenny Abrahamson, 2015), al cap d’un temps que n’hagin sortit, el nen confessa a la seva mare que troba a faltar la cabana on han estat anys tancats. Roland Barthes, a Mitologies, proposa una explicació: “En Verne, la imaginació del viatge correspon a una exploració del tancament, i la coincidència entre Verne i la infància no ve d’una mística banal de l’aventura, sinó, ben al contrari, d’un benestar comú del finit, que trobem en la passió infantil per les cabanyes i les tendes de campanya: instal·lar-s’hi i tancar-s’hi, aquest és el somni existencial de la infància i de Verne.”

Tornar a Noms propis