Montserrat Roig & els altres

   Edicions 62 ha recuperat una antologia de les entrevistes que Montserrat Roig va fer a un seguit de personalitats de la cultura catalana. Llegir Retrats paral·lels és retrobar el sabor d’aquells anys setanta que avui s’han buidat de contingut i s’han convertit en publicitat retro.

   El primer que sobta és que una autora de vint-i-pocs anys estigués tan interessada a recollir el testimoni dels autors de les generacions precedents, a aprofitar l’experiència, a assumir la tradició: el presentisme encara no s’havia consolidat. També sobta que una dona que sempre va publicar en prosa sigui una bona lectora de poesia, que una feminista entrevisti un repatani com Josep Pla, que algú d’esquerres s’interessi per un novel·lista tan conservador com Llorenç Vilallonga. Certament, acaba l’entrevista apuntant que els ulls de Villalonga “somien encara en l’Arcàdia impossible de tot un món que, per sort, no tornarà mai”, però el que trobem són entrevistes documentades, no pas confrontacions.

   Destaca la fascinació que sent per la personalitat de Mary Santpere (llavors omnipresent), el contrast entre la “netedat insolent” del despatx de Pere Calders i “tanta pols acumulada” a l’estudi de Joan Brossa. Pau Riba mostra una marcada incapacitat per articular cap oració rellevant, i Maria Aurèlia Capmany esdevé una “esplèndida antítesi de la Ben Plantada”.

   En aquestes entrevistes apareixen angulacions poc habituals. Sobta que Joan Fuster s’empassi tota mena de programes de televisió, i també la visió de Clementina Arderiu, vídua de Carles Riba: “En Carles era petitet de tipus. Però era molt ben proporcionat, no es pensi, i quan parlava tothom callava. Quan els de casa em deien: això volies? Jo els responia que no l’havia comprat a pams.” Sembla un monòleg escrit per Mercè Rodoreda, una altra de les entrevistades, que sentencia: “Sempre és millor haver sofert per a poder escriure. Una persona feliç no té història.”

   En la trobada amb Vicent Andrés Estellés, l’entrevistadora contrasta el vitalisme de la poesia que escriu amb l’aspecte malaltís del poeta , “un home cansat de viure” amb “aire d’ocell desvalgut”, i l’obsessió per la mort que manifesta. Val la pena afegir la descripció de l’acte creatiu: “El poeta es contrau, es corba sobre d’ell i, en una cantonada del sofà, escriu amb lletra menuda, de cagadeta de mosquit, els seus grans poemes”. En plena joventut, quan falten gairebé vint anys perquè un càncer s’endugui Montserrat Roig, ella li pregunta, com a altres entrevistats, si té por de morir.

   Mercè Rodoreda evoca els anys en què el carrer Balmes era un torrent, i Montserrat Roig explica que la torre on l’autora d’Aloma vivia a Sant Gervasi s’ha convertit en un garatge. Dinen al restaurant La Punyalada, al Passeig de Gràcia, actualment una oficina bancària. Així passa la glòria del món.

Tornar a Noms propis