Roland Barthes

   Al presentisme estèril hi oposem els clàssics. Ara bé, com distingim un clàssic? Molt senzill: un clàssic resumeix el teu estat d’ànim, l’actualitat política, el canvi social que s’està produint davant els teus ulls.

   A la dècada dels cinquanta, Roland Barthes (1915-1980) va escriure un seguit d’articles que el 1957 va recopilar en el llibre Mythologies. Seixanta anys més tard, Cristina Mora els va traduir al català i els va publicar a Àtic dels Llibres. Llegits avui, continuen sent vigents. D’aquella cinquantena d’articles dedicats als temes més variats, n’he triat tres que poden ser útils per entendre el moment que estem vivint.

   El primer es titula Dominici o el poder de la literatura i està dedicat a un crim que va commoure la França de l’època: un camperol septagenari va assassinar una família d’anglesos que estiuejava a prop de casa seva. Del judici posterior, Barthes en destria els dos llenguatges en què parlen els jutges i l’acusat. El dels jutges, explica, va servir per condemnar-lo malgrat l’absència de proves. Escriu: “Hi ha hagut l’espectacle d’un terror que ens amenaça a tots, el de ser jutjats per un poder que només vol entendre el llenguatge que ell mateix ens deixa.”

   El segon article, titulat L’usuari de la vaga, posa en evidència les fal·làcies que s’articulen quan es produeix una vaga, per exemple l’oposició entre usuari i vaguista: com si tots dos no formessin part d’una mateixa societat afectada tant per la vaga com per les raons que la causen. Escriu: “Es pretén confondre l’ordre polític i l’ordre natural i s’acaba decretant immoral tot el que contesta les lleis estructurals de la societat que es vol defensar.”

   L’últim article al qual em vull referir avui es titula Gramàtica africana i està dedicat als esforços de l’Estat francès per conservar les colònies al Magreb. Sobta comprovar fins a quin punt les premisses de la metròpoli s’assemblen a les que han triomfat en el discurs de determinada premsa espanyola, que coincideix fil per randa amb el discurs governamental, judicial i militar. En primer lloc, la negació del diàleg “No es discuteix amb aquells que estan fora de la llei”. En segon lloc, la dramatització de la discrepància: “El poble marroquí, dolorosament dividit contra si mateix...” En tercer lloc, el monopoli de la política: “Voler defensar la comunitat francesa i les virtuts de França no és fer política”. En quart lloc, la utilització d’adjectius emfàtics i hiperbòlics per enllustrar realitats periclitades. Escriu: “La reactivació adjectiva del mite resulta la millor manera de mostrar-ne la inflació. N’hi ha prou amb llegir veritable, autèntic, indissoluble o unànime per ensumar-hi el buit de la retòrica.” Més de mig segle després, es mantenen les mateixes trampes lingüístiques. Gràcies, Roland Barthes.

Tornar a Noms propis