Hannah Arendt

   Ara que Lumen ha reeditat Eichmann en Jerusalén (un llibre que es pot llegir en euskara, però no pas en català), val la pena repassar les circumstàncies en què va ser escrit, i quines conseqüències va tenir.

   Alemanya d’origen jueu, Hannah Arendt va estudiar filosofia i arran del nazisme va fugir als Estats Units, on va escriure assajos sobre el totalitarisme i va treballar com a professora d’universitat. El 1961, després que un comando israelià capturés Adolf Eichmann a Argentina, Hannah Arendt va cobrir per a The New Yorker el macrojudici que va tenir lloc a Jerusalem, i que va acabar amb l’execució d’Eichmann, un dels organitzadors de l’extermini dels jueus.

   D’aquell judici va sorgir el llibre Eichmann in Jerusalem, on l’autora parla de la “banalització de mal”: un dels aspectes d’Eichmann que va xocar Arendt era que no es comportava com un monstre ni un fanàtic, sinó com algú que s’havia limitat a obeir ordres i a complir la llei. Aquell antic oficial de les SS que assegurava no tenir res personal contra els jueus no havia comès cap delicte al seu país, de manera que no es sentia culpable del que havia fet, si bé no sempre n’estava satisfet. Arendt escriu que, com la majoria dels alemanys, Eichmann havia renunciat a reflexionar sobre el que feia, és a dir, havia abandonat la capacitat crítica que ens defineix com a persones.

    Eichmann en Jerusalén també tracta altres qüestions, com ara les diferents maneres amb què els països europeus van encarar l’extermini dels jueus -de vegades amb entusiasme. Arendt també posa de relleu la permissivitat i la benevolència de l’Alemanya de la postguerra en relació amb els nazis. Però el passatge més polèmic del llibre és el que explica la col·laboració dels Consells Jueus en la deportació als camps d’extermini i en la tria dels jueus que havien de ser eliminats. El que va irritar molts lectors va ser que, segons Arendt, sense la col·laboració dels jueus el seu extermini no hauria estat tan eficaç ni tan sistemàtic.

   Tal com mostra el biopic sobre Arendt que Margarethe von Trotta va dirigir el 2012, el llibre va generar una onada de rebuig entre la comunitat jueva. En comptes de celebrar la condemna d’Eichmann, Arendt plasmava fredament els fets històrics, i mostrava dubtes sobre la validesa del judici. Més que com a jueva, escrivia com una pensadora que constatava el naixement d’una nova figura: algú que, sense ser sàdic ni estúpid, col·labora activament en l’assassinat massiu sense sentir-se’n responsable.

   El Tercer Reich va triomfar a l’hora de transformar la moral de milions d’alemanys que, com Eichmann, van renunciar a pensar. Hanna Arendt constata que allunyar-se de la realitat i de la reflexió pot fer més mal que obeir els instints negatius. Al contrari que Eichmann, ella va decidir pensar pel seu compte, i ho va pagar amb el rebuig que va rebre aquest llibre, també per part de persones que valorava i estimava.

Tornar a Noms propis