Rareses Qui sóc, per què escric

Em demanen que expliqui qui sóc i per què escric, dues preguntes que em desagraden.

Exposar qui sóc em sembla fútil i innecessari. Quan els anglesos diuen “My name is…” i a continuació hi afegeixen com es diuen, assumeixen que el nom no és pas el que són, sinó un atribut més, un signe, un representant, una manera ràpida d’entendre’s. En canvi en català tendim a presentar-nos dient “Sóc…” i el nostre nom. Ja fa temps que penso que aquesta estructura sintàctica resulta tautològica i equívoca, i que no respon en cap cas a la pregunta de qui som.

Quan era adolescent solia fer declaracions públiques d’identitat. Generós en adjectius, en ideologies, en proclames, explicava a tothom qui era sense necessitat que m’ho preguntessin. Probablement aquella insistència servia per compensar els meus problemes d’identitat, que llavors eren considerables.

Avui dia, ens hem familiaritzat amb eslògans de l’estil “Som el que mengem”, “Som el que escoltem” o, d’una manera més genèrica, “Som el que consumim”. Personalment, m’inclino per creure que som el que fem, o no gaire més. En el meu cas, les activitats són prou diverses. Com que no provinc d’una família aristocràtica dedico una part important del temps a això que el meu pare anomenava “guanyar-se la vida”. A continuació tindríem, en un ordre variable, l’esfera sentimental/familiar, els amics, la cultura, els viatges, la imaginació, els somnis, les activitats de manteniment biològic, les frivolitats… Si dividís els meus dies en franges temporals, obtindria una gràfica que respondria a la pregunta de què faig, o sigui de qui sóc. Gairebé mai l’escriptura ocuparia un dels primers llocs. Tot i que a vegades m’agradaria disposar de més temps per dedicar-hi, no sé si m’agradaria que escriure es convertís en una de les meves activitats principals.

Respondre qui sóc em resulta difícil no només perquè tinc la sensació que sóc més d’una cosa, sinó perquè aquest ésser que presumptament sóc ha canviat tant amb el pas del temps que a vegades dubto si no seria més honest haver canviat de nom en més d’una ocasió. No sé si algunes persones són d’una sola peça o si tan sols ho fan veure, o és a mi que m’ho sembla. El que sé és que a vegades les envejo i a vegades, en canvi, les planyo. Ara mateix no estic segur de si voldria ser com em sembla que són.

Quan em pregunten per què escric, tendeixo a quedar-me en blanc, i encara més si em pregunten quan vaig decidir convertir-me en escriptor. No tinc memòria d’un moment epifànic en què prengués consciència del que volia ser, i que separés amb netedat la meva confusió anterior d’aquest designi que marcaria des de llavors la meva vida. Quan miro enrere, no hi sé veure cap partició ni cap decisió conscient. Tan sols em veig llegint i escrivint, no pas sempre però sí amb regularitat. Llegint novel·les juvenils, fullejant enciclopèdies, repassant diaris, devorant còmics. Escrivint un diari, una redacció, un conte. Sense saber per què, limitant-me a fer-ho.

Em resulta molt difícil convèncer algú perquè llegeixi o perquè escrigui. No tinc una raó clara, persuasiva, comunicable, i tampoc estic segur que s’hagi de convertir en una missió o en un imperatiu categòric. No crec que llegir ni escriure ens faci millors, que ens faci créixer, que faci millorar el món. Si em dedico a llegir i escriure és perquè m’agrada, o m’ajuda, o ho necessito. Potser algun dia deixaré de fer-ho, no ho sé, i vull creure que en aquest cas la meva identitat no canviarà gaire. Entenc que escriure no és el que sóc, sinó una de les facetes en què es manifesta això que em sembla que sóc.

D’altra banda, tinc la sensació que les respostes a les dues preguntes –qui sóc, per què escric- estan vinculades. Intueixo que la manera com som (si més no en part) influeix en el fet que escriguem: potser la manera com som (si més no en part) és la resposta a la pregunta de per què escrivim. Deixeu-me que personalitzi, ja que en el meu cas alguns fets que expliquen com sóc també poden explicar per què escric (potser en una altra persona no n’hi hauria hagut prou, però en el meu cas hi van contribuir, tot i que no sé si de manera decisiva). Fets com néixer en una època sense gadgets electrònics, créixer en una ciutat avorrida, ser el germà petit. Fets com el tedi, la soledat, la introversió. Fets com la poca traça amb els esports, les selecció de lectures obligatòries, els llibres que hi havia a casa, la simpatia de les bibliotecàries, els amics que vaig tenir, alguns mestres que em van tocar. Fets com la mandra o la incapacitat per dur a terme tot el que em passava pel cap. Sigui com sigui, a l’escola escrivia un diari en castellà, a l’institut em vaig passar al català i vaig assajar la ficció, a la universitat vaig conèixer companys que escrivien, després vaig guanyar algun premi literari, vaig publicar el primer llibre.

Ni tan sols llavors tenia la sensació de ser escriptor, d’haver esdevingut una cosa diferent de la que era, sinó d’haver desenvolupat una faceta com altres que tenia a dins. Tanmateix, en les altres facetes no obtenia els mateixos resultats, no hi dedicava tant de temps o no me’n sortia gaire bé. La decantació cap a l’escriptura va ser lenta. Encara ara em sorprèn que algú se’m dirigeixi com a escriptor, ja que, com he dit abans, no ha estat mai la meva activitat principal.

Per mi, escriure continua sent una extensió del viure, un viure enriquit, augmentat, experimental: un plus de vida. Els meus personatges són les meves vides no viscudes, desenvolupaments incerts, complecions que s’anul·len entre si. No sorgeixen del no res, sinó d’una llavor interna que, per la raó que sigui –la dispersió, la manca de temps o de convicció, les circumstàncies- no s’ha desenvolupat del tot. Així, obtindríem tot de vessants que es poden recombinar i graduar fins a l’infinit: l’epicúria, la lúdica, la infantil, la romàntica, l’analítica, la nostàlgica, la superficial, l’obsessiva, la rutinària...

Veig cadascun dels meus personatges de ficció (també els rebutjats i els que encara no han nascut) com una resposta parcial a la pregunta de qui sóc i per què escric. Abans de ser ficció, els personatges són vagues, estan barrejats, no disposen d’una existència clara i diferenciada. És quan són escrits que esdevenen reconeixibles. Si sabés per què escric, sabria qui sóc. Si sabés qui sóc, potser no escriuria.

Lletra, 2015

Tornar a Rareses