Vicenç Pagès Jordà ha escrit un sol poema, que es fa públic per primera vegada.
- I
- Llegir era el tot, llavors:
- hi ha tant per aprendre,
- no sabíem res.
- Preníem dreceres,
- pirates, panteres
- (immortalitat).
- Les tardes passaven
- sense molestar.
- De nit vigilàvem:
- quan tothom dormia
- obríem el llum,
- llegíem d’amagat.
- Anàvem a Xina,
- al Nil, al pol Nord.
- Guanyàvem, moríem,
- fugíem.
- En un mot:
- llegíem.
- II
- Riure era el tot, llavors:
- érem tan infants
- que ens crèiem feliços.
- Després: el somriure
- ensenyant les dents
- (naturalitat).
- O sense obrir els llavis,
- silenciosament.
- Però d’ençà dels vint
- no vam riure més,
- se’ns feia ridícul,
- vulgar, infantil.
- Però llavors no:
- tot ens feia gràcia.
- Jugàvem a nyaus,
- a metges,
- constantment
- rèiem.
- III
- Viure era el tot, llavors:
- no érem ben bé audaços
- però tampoc dormíem.
- La mort era un mot
- escrit en els llibres
- (inhumanitat).
- Era un subsistir
- però no ho sabíem.
- Deixar passar el temps,
- sorra de jardí
- -amb els ulls brillants-
- caient-nos dels dits.
- La joventut: l’art
- de no escarmentar.
- Potser ens fèiem grans,
- petits.
- Qui ho pot dir?
- Vivíem.
- IV
- Escriure era el tot, llavors:
- hi ha coses a dir,
- potser ens ho semblava.
- Ens crèiem artistes,
- els hereus dels grecs
- (personalitats).
- Les nits se n’anaven
- amb gran malestar.
- Al matí ens llevàvem,
- els dits bruts de tinta,
- perquè quan somiàvem
- també escrivíem.
- Ens crèiem brillants,
- els pares dels déus.
- Guanyàvem concursos
- i premis.
- "Som escriptors",
- ens dèiem.
- V
- Patir era el tot, llavors:
- parlo dels trenta anys
- -abismes, maldats-.
- Crèiem que sofrir
- ens feia reals
- (possibilitats).
- El dia ens deixava
- llepant-nos ferides.
- Però passen els anys
- i en veure-ho de lluny,
- tot sembla banal,
- tan sols fill del temps.
- Érem germanòfils
- i teníem pressa.
- Tant que vam patir
- per res,
- tanta sang
- buida.
- VI
- Morir era el tot, llavors
- creure que s’acaba,
- o bé que comença.
- Ens va costar aprendre
- que tot seguia igual
- (continuïtats).
- Anàvem morint
- sense discernir-ho.
- Mort? Diguem millor
- aquell estrany lloc
- on no hi ha ningú
- -bé, és el que crèiem.
- Després: el no-res,
- i més tard ni això.
- Qui creu que pot néixer
- o viure
- o morir
- s’enganya.
Tornar a Rareses
