Rareses Les olors en la literatura

Dels cinc sentits, el que els éssers humans coneixem més i hem domesticat millor és el de la vista: ens resulta fàcil compartir colors, formes, mides, textures. Disposem d’un gran nombre de substantius i adjectius que ens permeten comunicar sensacions visuals i podem mesurar l’espai amb precisió. De fet, quan parlem de descripció ens solem limitar al que percebem amb els ulls. Certament, el sentit de l’oïda també permet compartir codis, com ho demostra el fet que podem escriure i interpretar partitures, i resulta fàcil posar-nos d’acord en aspectes com el volum o l’espectre de greus i aguts. Pel que fa als altres sentits, tant la nostra vida quotidiana com la literatura (que no són pas àmbits tan diferents) els tracten amb menyspreu, o si més no amb indolència. Eugeni d’Ors ho va dir en menys paraules:

“L’olfacte és romàntic i sempre ho serà, mentre que de la vista en podríem dir el sentit clàssic per excel·lència”.

A continuació em disposo a rescatar tot de moments en què les olors (i les pudors) apareixen en els llibres. Em limitaré a la ficció en prosa, i encara als meus autors preferits, sense cap pretensió d’exhaustivitat.
Comencem per la novel·la A repèl, del francès J.-K. Huysmans. Es pregunta el narrador Des Esseintes si el sentit de l’olfacte podria tenir un paper més rellevant en el futur:

“Era, des de feia anys, expert en la ciència de flairar; pensava que l’olfacte podia experimentar funcions iguals a les de l’oïda i la vista, atès que cada sentit era susceptible, de resultes d’una disposició natural i d’un cultiu erudit, de percebre impressions noves, de decuplicar-les, de coordenar-les, de compondre’n aquell tot que constitueix una obra; i no era pas, fet i fet, gens anormal que existís un art que s’exercís desprenent fluids odorants, com n’hi havia d’altres que separaven ones sonores o que colpien amb raigs diversament acolorits la rutina d’un ull”.

Mentre aquest art no estigui desenvolupat, amb els recursos lèxics de què disposem ens costa reduir les olors al codi lingüístic. Fins i tot els escriptors més dotats tenen problemes a l’hora de comunicar les olors. Potser perquè són irreductibles al llenguatge, les considerem una part de la realitat particularment autèntica: com si fossin més de debò que el que ens arriba a través d’altres sentits més fàcils d’enganyar, o de la raó, de la qual ja sabem que no ens podem refiar. En un relat del llibre Els emigrats, de W. G. Sebald, hi llegim:

“Em costa creure que sóc la mateixa persona i que sóc a Grècia. De tant en tant, però, ens arriba l’olor dels ginebrons; així doncs, deu ser veritat”.

Semblantment, en el conte La noche boca arriba, de Julio Cortázar, quan el protagonista dubta si acaba de tenir un accident en moto o si està a punt de ser sacrificat en un temple asteca, l’olor és l’única sensació que li permet discernir la veritat.
A la meva biblioteca hi ha uns quants personatges que tenen molt desenvolupat el sentit de l’olfacte. Em vull detenir, en primer lloc, en Saleem Sinai, el protagonista d’Els fills de la mitjanit, de Salman Rushdie. Sinai està dotat d’un nas enorme, que inicialment no flaira res però que amb el temps li serveix fins i tot per olorar estats d’ànim, traïcions, etc. Els fills de la mitjanit és un catàleg d’olors. Destaquem-ne algunes:

“Sense forma, abans no comencés a modelar-les, les fragàncies em penetraven a raig: la bafarada lúgubre i decadent dels excrements d’animals del museu de Frere Road, les pustuloses olors corporals dels joves amb pijames balders que s’agafaven les mans els vespres del Sadar, l’aspror de ganivet del bètel expectorat i l’agredolça mixtura de bètel i opi; als carrerons atapeïts de venedors ambulants d’entre Elphinstone Street i Victoria Road s’ensumaven paanscoet. Pudor de camells, pudor de cotxes, la irritació com de mosquit dels rickshaws amb motor, l’aroma de cigarrets de contraban i de ‘diner negre’, els efluvis competitius dels conductors d’autobús de la ciutat i l’ordinària suor dels seus passatgers entatxonats com sardines. (...) Les mesquites m’abocaven al damunt l’itr de la devoció; ensumava les pomposes emissions de potència que enviaven els vehicles de banderes onejants de l’exèrcit; fins a les cartelleres dels cines podia distingir el perfum barat i cridaner dels espaguetti-western d’importació i de les pel·lícules d’arts marcials més violentes que mai no s’haguessin fet. Vaig ser, durant un temps, com un drogat, amb el cap que em rodava sota les complexitats de l’olor; però llavors es va imposar el meu anhel irresistible per la forma, i vaig sobreviure.”

Perdut en aquest magma olfactiu, Saleem Sinai se’n surt a base d’ordenar les olors tal com nosaltres ordenem els cossos sòlids: segons el color, el pes, la forma.
Un altre ensumador notable és el protagonista de la novel·la El mar, de John Banville. Deixem-lo que s’expliqui:

“Sempre he sofert el que penso que deu ser una consciència excessivament aguda de les aromes mesclades que emanen de la concurrència humana. O potser sofrir és el mot equivocat. M’agrada, per exemple, l’olor marronosa dels cabells de dona quan cal rentar-los. La meva filla, una soltera maniàtica –ai las!, estic convençut que mai no es casarà- normalment no fa gens d’olor, que jo pugui detectar. Aquest és un dels nombrosos aspectes en què difereix de la seva mare, la sentor feral de la qual, per a mi la fragància cuita de la vida mateixa, fou la primera cosa que m’atragué cap a ella, fa tants i tants anys. Les meves mans, ara, inquietantment, tenen un rastre de la mateixa olor, la seva olor, no els la puc treure, per més que les fregui. En els seus darrers mesos feia olor, en els millors moments, de farmacopea.”

Baudelaire també s’ha servit de les olors per descriure el poder evocatiu dels cabells d’una dona:

“En l’ardent fogall de la teva cabellera hi respiro l’olor del tabac mesclat amb l’opi i el sucre, (...) sobre les ribes suaus de la teva cabellera m’embriago amb les olors combinades del quitrà, del mesc i de l’oli de coco.”

En un altre passatge, l’autor de Spleen de París va escriure:

“La meva ànima viatja sobre el perfum com l’ànima d’altres homes sobre la música.”

Quan era un nen, el protagonista de Lolita, de Vladimir Nabokov, es va enamorar d’una nena, Annabel, per la flaire que desprenia:

“Encara sento el perfum d’una mena de pólvores de tocador –em penso que les va robar a la criada espanyola de la seva mare-, dolcenc, vulgar, moscat. Es barrejava amb l’olor de galeta del seu cos i, de cop, els meus sentits eren a punt de sobreeixir.”

Molts anys després, el mateix perfum el trobaria en una altra nena, la Lolita que dóna títol a la novel·la:

“La meva estimada, el meu tresor, s’ha estat un moment dreta vora meu –volia clissar les historietes del diari- i feia una olor gairebé idèntica a la de l’altra, la noia de la Riviera, però més intensa, amb uns harmònics més abruptes –una fragància tòrrida que de seguida ha posat en renou la meva virilitat.”

Certament, les olors poden servir per evocar personatges. A El camino, Miguel Delibes descriu així la família del protagonista:

“Su padre emanaba un penetrante olor, era como un gigantesco queso, blando, blanco, pesadote. Pero Daniel el Mochuelo se gozaba en aquel olor que impregnaba a su padre y que le inundaba a él, cuando, en las noches de invierno, frente a la chimenea, acariciándole, le contaba la historia de su nombre. (...) También su madre hedía a boruga y a cuajada. Todo, en su casa, olía a cuajada y a requesón. Ellos mismos eran un puro y decantado olor. Su padre llevaba aquel tufo hasta en el negro de las uñas de las manos.”

A L’educació sentimental, Gustave Flaubert utilitza les flaires per descriure amb distància la revolució:

“No se sentia més que el trepig de totes les sabates, amb el clapoteig de les veus. La multitud inofensiva es conformava de mirar. Però de tant en tant, un colze que estava massa estret enfonsava un vidre; o bé una gerra, una estatueta rodolava d’una consola, per terra. La fusteria comprimida cruixia. Tots els rostres estaven vermells, la suor en rajava a grosses gotes; Hussonet féu aquesta observació: ‘Els herois no fan gaire bona olor!’.”

Un recurs semblant l’havia utilitzat abans Miguel de Cervantes en una conversa entre el Quixot i el seu escuder sobre Dulcinea del Toboso:

“Cuándo llegaste junto a ella, ¿no sentiste un olor sabeo, una fragancia aromática, y un no sé qué de bueno, que yo no acierto a darle nombre, digo un tufo como si estuvieras en la tienda de algun curioso guantero?” “Lo que sé decir”, dijo Sancho, “es que sentí un olorcillo algo hombruno; y debía de ser que ella, con el mucho ejercicio, estaba sudada y algo correosa.”

Amb una barreja d’olors es pot descriure una persona. És el que fa Julio Cortázar a Rayuela perquè coneguem Berthe Trépat:

“Oliveira olió el sudor del concierto mezclado con algo entre naftalina y benjuí (también pis y lociones baratas)”.

Semblantment, Truman Capote descriu una monja catòlica del Mississippí a Pregàries ateses:

“Encens i aigua de fregar, ciris i creosota, suor blanca.”

És també el poder evocador de l’olfacte el que permet que el protagonista d’un relat de J.K. Huysmans, el professor Selmi, obtingui l’èxit comercialitzant l’essència de les persones mortes: les famílies col·leccionen extractes concentrats d’avis, pares i fills desapareguts, i acaben utilitzant-los per perfumar les menges.
En el conte d’en Cigronet, el que acosta l’ogre a l’animalitat no és només que mengi criatures, sinó que en senti la flaire tan bon punt arriba a casa, igual com olora els nens el protagonista d’El rei dels verns, de Michel Tournier. A Moby Dick, també resulta inquietant que el capità Ahab ensumi l’olor del catxalot abans de veure’l.
Un paràgraf a part mereix l’olfacte dels cecs, extraordinàriament desenvolupat per compensar la manca del sentit de la vista. Pensem, per exemple, en l’escena d’El lazarillo de Tormes en què el captaire olora, ficant el nas dins el coll del nen, la llonganissa que s’ha menjat d’amagat. Una escena semblant apareix a l’Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, quan un cec afamat s’irrita en sentir la flaire d’un xoriço. També posseeix un olfacte hiperactiu el narrador cec de Cap a la boda, de John Berger, que arriba a assegurar que l’olor de cafè arriba més lluny quan el sol és alt.
El recurs de l’olor l’utilitza Prudenci Bertrana per remarcar la vessant animal dels protagonistes de Josafat:

“Fineta venia d’ensumar el jaç d’aquell mascle poderós; portava els narius plens de sentor d’home.”

En un altre passatge referit a les cordes de les campanes, llegim:

“La bagassa s’hi havia repenjat, refregant-s’hi, engorjant-les en la canal del seu pit, entortolligant-les per les cames, empapant-les d’una flaire excitant, forta, contorbadora, que encara les embalsamava.”

No és estrany que, a l’últim, uns visitants de l’església increpin el protagonista:

“Josafat, tu puts a dona.”

D’una manera menys grollera, Jonathan Lethem fa que els protagonistes de la novel·la Encara no m’estimes es coneguin quan el noi entra en un bar, troba la noia endormiscada i li ensuma l’aixella. Lethem no detalla quina olor feia aquella aixella, però en canvi coneixem la que desprenia l’aixella de la primera xicota de Salvador Dalí, tal com la descriu al seu llibre Vida secreta: una barreja de d’heliotrop, xai i cafè torrat.
Joseph Conrad, a la novel·la En el cor de les tenebres, va marcant l’entrada a la selva amb un crescendo de sentors. Partint del perfum dels que es consideren civilitzats, primer arriba l’olor de fang i més tard la pudor de carn d’hipopòtam podrida.

Potser a algú el sobtarà l’absència d’olors en una obra com Robinson Crusoe, però justament el que vol remarcar Daniel Defoe és la racionalitat del protagonista. Les úniques flaires que se senten a l’illa són, de fet, hipòtesis: quan Robinson enterra un boc per evitar que la pudor el molesti, quan mana a Divendres que enterri un cadàver per evitar el que defineix com “pudor ofensiva”.
Potser sí que té raó Eugeni d’Ors quan vincula les olors al romanticisme, ja que se succeeixen en cascada a la novel·la Dràcula, de Bram Stoker. Recordem, per exemple, el que succeeix quan els protagonistes arriben a la casa que té el comte a Londres:

“Estàvem preparats per rebre una impressió desagradable, perquè en el moment que obríem la porta, de les escletxes sortia un corrent d’aire pudent, però cap de nosaltres podia imaginar la pestilència que ens va rebre. (...) No era només una barreja de tots els mals de la mort amb l’olor acre i punyent de la sang, sinó que era com si la mateixa corrupció s’hagués corromput. (...) Cada glop d’aire exhalat pel monstre s’havia quedat allà dins, intensificant-ne la repugnància.”

Ja veiem que l’acció evocadora de les olors s’aguditza quan entra en contacte amb la mort. Mentre agonitzo, de William Faulkner, narra el llarg trasllat d’un cadàver i la fetor de mort que escampa a través del Mississipí. Un dels personatges obsedits que poblen els contes de Maupassant entra d’amagat al cementiri per profanar la tomba de la seva amant i després explica:

“Tota la nit he conservat, com es conserva el perfum d’una dona després d’una abraçada d’amor, la fortor immunda d’aquella podridura, l’olor de la meva estimada”.

A la novel·la La carretera, Cormac McCarthy evoca les olors de l’apocalipsi: mort, podrit i cendra. A la selva d’Un dia més de vida, Ryszard Kapuscinski hi mostra olors abassegadores:

“Aquí no hi ha costum d’enterrar els morts, de manera que la ferum insuportable dels cossos en descomposició anuncia l’entrada a la zona de combat. Dins de la humitat putrefacta del tròpic deuen produir-se algunes fermentacions addicionals, perquè la fortor era tan intensa, esgarrifosa, i diria que fins i tot atordidora que cada vegada que la sentia em rodava el cap i em venien basques”.

Algunes morts literàries desprenen una flaire característica. Quina olor fa la cambra mortuòria del príncep de Salina a El guepard, de Tommasi de Lampedusa? Vegem-ho:

“A l’habitació s’ofegaven de calor: la temperatura feia levitar les olors i expandia una fortor de peluixos sense espolsar; les taques fosques de les desenes d’escarabats que hi havien estat esclafats es feien visibles enmig d’una pudor medicamentosa; a la vora de la tauleta de nit el record insistent d’orines antigues i variades carregava encara més l’ambient.”

En canvi a Mort de dama Obdúlia Moncada no està disposada a reconèixer que fa pudor ni tan sols al llit de mort. “Jo no put”, li etziba a l’arxiduc Salvador, i afegeix: “Qui put és Vossa Altesa!”
Unes quantes novel·les recreen la pudor que fa la persona estimada una vegada morta. A Infantesa, Lev Tolstoi s’esgarrifa quan sent l’olor que emana del cos de la mare morta. El fet que el cadàver d’un home a qui creuen sant desprengui ferum produeix crisis religioses a Els germans Karamàzov, de Fiódor Dostoievski. A El cinquè en joc, Robertson Davies reprodueix una escena semblant en clau irònica: del mort n’emana un perfum de santedat, però el director de la funerària explica que és Chanel núm. 5, el que fan servir quan els familiars no porten cap colònia.
Sentor de mort, perfum de vida. Segons el filòleg Joan Coromines, la paraula perfum és d’origen català, i d’aquest idioma ha passat a les altres llengües romàniques. En la nostra llengua, perfum no designa només una substància olorosa obtinguda per mitjans industrials o artesanals, sinó qualsevol olor agradable. Josep Pla recorre sistemàticament a aquesta paraula per referir-se a les emanacions oloroses dels aliments. Per exemple:

“El torrat de la clova dels crustacis produeix un perfum agradabilíssim i -perdonin els romàntics- embriagant.”

La novel·la de les olors per excel·lència, la que la majoria de nosaltres tenim al cap a l’hora de parlar de la relació entre olors i literatura, es titula precisament El perfum, de l’alemany Patrick Süskind. Aquesta novel·la es deixa llegir com un catàleg dels perfums i les pudors que emanaven de la França del segle XVIII. El protagonista, Jean-Baptiste Grenouille, es relaciona intensament amb el món de l’olfacte des del naixement, que té lloc en un parada de peix, entre budells pudents. La característica principal de Grenouille és una capacitat olfactiva extraordinària, que li proporciona uns poders semblants als d’un superheroi: és capaç de veure en la foscor perquè olorant endevina qualsevol cosa. Aquesta característica el mena al món del perfum professional. Amb els anys s’obsessionarà per la idea de crear el perfum perfecte, i per aconseguir-lo no vacil·larà a trepitjar qui calgui, i fins i tot a matar una sèrie de noies per robar-los l’olor i incorporar-la a la seva creació.
Si l’argument del llibre El perfum està basat en les olors, i tota la novel·la està impregnada de tota mena de flaires, a La pesta, d’Albert Camus, l’olor rep un tractament més subtil. L’autor es limita a dir que quan una persona mor de pesta, la pudor que desprèn és insuportable -sense entrar en detalls. Si tenim en compte que a la ciutat d’Oran hi han mort centenars de persones al cap d’una setmana de pesta, és fàcil endevinar les seves emanacions, encara que l’autor s’hi refereixi de passada i no les descrigui de manera directa. Tan sols quan els cementiris són plens, i les autoritats decideixen que els cadàvers es cremin en un forn dels afores, una bafarada de fetor envaeix explícitament alguns barris de la ciutat.

El sentit de l’olfacte posseeix una gran potència evocadora. Molta gent sap que A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, s’inicia amb una magdalena, però no tothom té present que no va ser la visió de la magdalena el desencadenant de la cascada de records, sinó el gust que tenia i l’olor que feia. Recordem el passatge:

“De cop i volta el record m’ha aparegut. Aquest gust era el del bocinet de magdalena que el diumenge de matí a Combray, quan anava a dir-li bon dia a la seva habitació, la tia Léonie m’oferia després d’haver-lo sucat en la seva infusió de te o de til·la. La vista de la magdalena no m’havia recordat res abans d’haver-la tastada.” I, més endavant, continua: “Quan, d’un vell passat, no en sobreviu res, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, soles, més fràgils, però més vivaces, més immaterials, més persistents, més fidels, l’olor i el sabor queden encara molt de temps, com ànimes que han de recordar, esperar, sobre la ruïna de tota la resta, portar sense desmai, amb la seva goteta quasi impalpable, l’edifici immens del record.”

Walter Benjamin, en el seu assaig titulat Sobre alguns motius de Baudelaire, sembla referir-se a aquest passatge quan escriu:

“La flaire és el refugi inaccessible de la memòria involuntària. No s’associa gaire amb representacions visuals. (...) Si a la reconeixença d’una flaire escau, més que a cap altre record, el privilegi de consolar, és perquè, potser, ensordeix profundament la consciència del pas del temps.”

El contrari no sembla pas menys cert: les evocacions que ens pot provocar una olor de la llunyana infantesa poden obligar-nos a percebre el pas d’uns anys que ens semblava que havíem oblidat.
La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi, narra els últims dies en la vida d’un home que agonitza. Del llit estant, recorda l’olor que feia la pilota de cuir amb què jugava quan era un nen, però també la gran decepció que va tenir quan, una vegada casat, va sentir la mala olor que emanava de la boca de la seva dona.
Quim Monzó va recrear una pudor semblant en el conte titulat Halitosi. La boca del protagonista, de cop i volta, comença a exhalar una ferum insuportable. L’halitosi és tan intensa que la dona el deixa. L’home perd la feina i ha d’anar a viure sol en un xalet. Cada divendres, un empleat li porta en furgoneta set bosses: sis de plenes de nines de feltre i una de plena d’ulls de vidre. El divendres següent, l’home de la furgoneta s’endú les nines amb els ulls incorporats i li deixa set bosses més de feina. Un dia, l’home de la furgoneta i l’halitòsic es miren un moment. Quan l’home de la furgoneta arriba a casa seva, la dona li fa saber que li fa pudor la boca. El procés es repeteix: l’home de la furgoneta perd la família, la feina... El divendres següent, l’home que viu sol al xalet descobreix que han canviat l’home de la furgoneta. En aquell moment ignora que ja fa una setmana que no li fa pudor la boca.
A la novel·la Cera, Miquel Pairolí evoca un personatge que es diu Obdúlia:

“Desprenia una fortor petita i insistent que no arribava a pudor perquè aquella roba, que de part de dins recollia l’olor corporal, de part de fora anava impregnada d’una ferum d’església, i de la barreja de l’una i de l’altra se n’originava una emanació nova i molt característica, no pas agradable, però tampoc fatalment vomitiva, tal vegada per costum, perquè pertanyia a una gamma d’efluvis freqüent a la ciutat.”

Escriu Fray Luis de León sobre les dones perfumades a La perfecta casada:

“El olor de los adobíos, por más que se perfumen, va delante dellas pregonando y diciendo que no es oro lo que reluce y que todo es asco y engaño.”

Uns segles abans, Ramon Llull havia establert:

“Aquella dona posava en cara tals colors que pudien.”

Algunes assagistes reivindiquen el sentit de l’olfacte com a femení, davant la vista i l’oïda, que vinculen més aviat a l’home. Mercè Rodoreda ha edificat tot l’edifici del record a partir d’olors com la de les flors en el conte Aquella paret, aquella mimosa. De fet, podem rellegir la novel·la La plaça del diamant a partir de les olors que desprenen els protagonistes i els escenaris principals. En Quimet, la figura viril, fa una olor de suor forta i d’aigua de colònia esbravada, mentre que en Pere –més dolç i empàtic- s’associa amb la Rambla de les Flors, envaïda de perfums naturals. Una de les emanacions més remarcables és la que es produeix amb l’arribada de la República:

“Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia.”

La casa dels senyors desprèn perfum de llessamí, i l’església està amarada d’encens, però l’olor que predomina a tot el llibre és la de colom:

“Em semblava que tota jo, cabells, pell i vestit, feia pudor de colom”.

La ferum no s’esvaeix de la casa ni tan sols quan és neta. La botiga d’Antoni desprèn, si fa no fa, els mateixos efluvis que totes les adrogueries: s’hi barreja l’olor dels hules, de sabons i d’aigua de colònia. El llit del’adroguer (anomenat “l’esguerradet”), com és previsible, no emet cap olor eròtic:

“El llit d’Antoni era dels seus pares, fa l’olor de la seva família, de les mans de la seva mare que a entrada d’hivern li feia pomes al caliu.”

Molts autors s’han servit del poder evocador de les olors per descriure parts de la casa. En el conte Oh, bruixa pèl-roja, de Francis Scott Fitzgerald, llegim:

“El vestíbul feia olor de vell: de verdura del 1880, de la cera de mobles que estava de moda quan William Jennings Bryan va competir amb William McKinley per la presidència, de cortines de porta carregades de pols, de sabates gastades i de borró de vestits que feia temps que s’havien convertit en edredons de retalls. Aquesta olor l’encalçava escales amunt, revifada i accentuada a cada replà per un efluvi de cuinats contemporanis i reduïda novament a l’olor de l’eterna rutina de les generacions difuntes quan enfilava el tram següent.”

A la novel·la Matar un rossinyol, Harper Lee descriu així l’habitació de la senyora Dubose:

“De seguida que vam travessar el llindar ens va arribar una olor sufocant, una olor que havia trobat sovint en cases velles amb humitats on hi ha llums de petroli, cassons d’aigüera i llençols sense lleixivar. Era una olor que sempre em feia sentir basarda i expectació i que em feia posar alerta.”

La combinació d’olors també apareix a La ruta blava, de Josep Maria de Sagarra:

“La pudor que fa aquest dormitori no es pot descriure fàcilment; l’oli del motor, barrejat amb la copra, amb el resclosit, els orins de rata i la misèria, dóna un producte infraclavagueril que els més acreditats faquirs orientals potser es negarien a respirar.”

Steve Toltz, a Una part del tot, escriu:

“La seva habitació petita i escassament moblada feia olor d’una combinació de pell de taronja cremada i galta de vella a qui et veus obligat a fer un petó en una reunió familiar.”

Pot ser útil comparar dues descripcions oposades: una d’interior i una d’exterior. A Los girasoles ciegos, Alberto Méndez descriu així l’armari on s’amagava el pare del protagonista durant la postguerra:

“He conservado el olor de ese escondite y lo he reconocido en las cocinas pobres, en las uñas sucias, en las miradas desgastadas, en los desahuciados por los médicos, en los humillados per la vida y en las garitas de guardia en los cuarteles. En las cárceles no huele a eso, huele a lejía y al olor que tiene el frío.”

Res a veure amb el jardí del convent que descriu Llorenç Riber a La minyonia d’un infant orat:

“D’aquest primer ingrés meu a l’hort tancat me’n dura un inextingible perfum de malva-rosa. L’olfacte, el més subtil i poderós dels cinc sentits corporals, si mai aspira l’olor errant de la malva-rosa, evoca en mi, amb taumatùrgica potència, aquell abril definit i aquell Edem flairós de les monges agustines… Les flors hi fan olor d’obediència; aquella mateixa olor que sentia Ramon Llull en els romanins de Randa i entre els fenolls de Miramar.”

Un altre capítol de les olors en la literatura el formen les descripcions de ciutats, no sempre complaents. Així és com Charles Dickens descriu París a Història de dues ciutats:

“Cada habitacle d’aquells ruscs immunds que eren aquells alts edificis (...) deixava el seu munt d’escombraries al corresponent replà, a més d’altres immundícies que tiraven per les finestres. Aquella massa en descomposició, incontrolable i irremeiable, que així s’engendrava hauria bastat per corrompre l’aire, si la pobresa i la misèria no l’haguessin carregat d’impureses intangibles; aquells dos efluvis malsans combinats tornaven l’aire gairebé irrespirable.”

La novel·la Homer i Langley, de E. L. Doctorow, inclou un seguit de descripcions olfactives de Nova York a càrrec del narrador cec. Veiem-ne un exemple:

“L’aire va anar perdent progressivament la seva olor orgànica de pell d’animals i de cuir, els dies calorosos la fortor dels fems de cavall ja no quedava suspesa com una miasma sobre el carrer i ja no se sentia gaire sovint el soroll d’aquella pala ampla dels escombriaires que els recollien, i al final (...) tot era mecànic, el so, quan els estols de cotxes passaven de llarg en totes dues direccions, els clàxons botzinaven i els policies feien sonar els xiulets.”

Imma Monsó ofereix una visió olfactiva de Londres a la novel·la Com unes vacances:
“Olorava amb avidesa desesperada. Curri, encens, gespa tallada, hamburguesa doble amb formatge, diòxid de carboni. Al cap de tres dies havia caminat uns vuitanta quilòmetres per l’asfalt de Londres. Havia olorat cuir al mercat de roba de Petticoat Lane, encens al Soho, llibres vells a Charing Cross Road, perfums francesos a Piccadilly Arcade, merda de cavall prop de Horse Guards, flors fresques al mercat de Columbia Road.”

En altres ocasions, les descripcions són brevíssimes com un cop de fuet. És el cas de Venècia segons Louis-Ferdinand Céline a Viatge al final de la nit: “S’hi mor de gana igual que en qualsevol altre lloc... Però s’hi respira una olor de mort sumptuosa que no és fàcil d’oblidar després.” La vila de Seta segons Joan Daniel Bezsonoff a Les amnèsies de Déu: “En Gaston s’immergia en les flaires de la ciutat, aquella barreja única de salobre, de mazut, de petxines, d’ostres i de pins”. La Barcelona dels anys cinquanta segons Olga Merino a Espuelas de papel: “Huele a silencio y sopa de tomillo”. I Lagos segons Kapucinski a Un dia més de vida: “Vaig obrir la finestra. Va començar a entrar a l’habitació una olor que era una barreja de fruita podrida, oli cremat, aigua ensabonada i orina”. Segons Gaziel a Tots el scamins duen a Roma, “París feia olor d’asfalt, Madrid de quadres i Barcelona de gas.”

A El turista accidental Anne Tyler diu de Nova York: “L’aire feia una olor grisa i afilada, com l’interior d’una xemeneia apagada”. A Sylvia, Leonard Michaels ens aboca a una escala de Nova York a començaments dels anys seixanta: “Ensumava les olors de les cuines, l’encens cremant, el fum de l’haixix i el verí d’escarabats”.

Comparem-ho amb la llarga descripció que fa Josep Maria de Sagarra a Vida privada:

“L’escala fa un tuf d’ala de gallina, de caliquenyo i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona, que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen a la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humor, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf ve del safareig; de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir de l’amistançada d’un antic rei de Castella. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs hi volen saber res.”

A El quadern gris, Josep Pla descriu l’olor de l’església de Palafrugell:

“He entrat a l’església. Desagradabilíssima sensació de mala olor inconcreta -d’aire respirat i tornat a respirar, esgotat, devastat, d’un aire com si n’haguessin separat l’oxigen i hagués quedat reduït a una concentració microbiana antiga i densa -d’una qualitat dolça, freda, llepissosa, desagradable-, una qualitat que fa posar pell de gallina.”

Comparem-ho amb el que diu el Grenouille d’El perfum sobre la catedral de Sant Pere de Montpeller:

“Quina olor més miserable feia aquell Déu! Que ridículament i maldestra havia estat feta l’aroma que desprenia aquell Déu! Ni tan sols no era l’autèntica olor d’encens, el que fumejava en els encensers. Era un succedani ben dolent, falsejat amb fusta de til·ler, pols de canyella i salnitre. Déu pudia, Déu era un petit i pobre pudós.”

El captaire que protagonitza el conte La conversión de Chiripa, de Clarín, reacciona d’una manera ben diferent quan entra en una església:

“Olía bien. Era incienso, o cera, o todo junto y más; olía a recuerdos de chico”.

Chiripa és molt poc precís en comparació amb Pla i Grenouille, però les olors li funcionen perfectament com a detonant proustià del passat.
A Matar un rossinyol, de Harper Lee, hi apareix l’església dels negres:

“Quan vam entrar al pati ens va arribar l’olor tèbia i agredolça de gent de color neta i polida; olor de brillantina barrejada amb olor d’asafètida, de rapè, de colònia Hoyt, de tabac de mastegar, d’essència de menta i de talc de lilà.”

En el Nou Testament les olors mostren un gran poder simbòlic. Quan Jesús, davant la tomba de Llàtzer, demana que treguin la llosa, Marta, germana del difunt, exclama: “Senyor, després de quatre dies, ja deu fer fortor». Però Jesús ignora l’advertiment. Quan s’ha retirat la llosa, deixa anar la famosa frase: “Surt, Llàtzer”. Llàtzer obeeix, i l’evangelista no es refereix en cap moment a la possible olor o pudor del ressuscitat.
És temptador oposar l’aprensió de Marta i el comportament de Maria, l’altra germana de Llàtzer. Un cop ressuscitat Llàtzer, Maria, amb «una lliura de perfum de nard autèntic i molt costós, ungí els peus de Jesús i els hi va eixugar amb els cabells. Tota la casa s’omplí de la fragància d’aquell perfum». Es tracta d’una de les escenes més sensuals de l’Evangeli, ja que en aquella època les dones no tenien el costum de descobrir els cabells en públic. No costa gaire contrastar la mesquinesa de Marta, que, quan el seu germà està a punt de ressuscitar, es preocupa tan sols de si farà pudor, amb el gest de Maria, que despèn el caríssim perfum de nard rentant els peus de Jesús. Més endavant, quan Jesús ja ha mort, Maria Magdalena li prepara perfums i aromes, i és quan els hi porta que el trobarà, ressuscitat, i avisarà els altres seguidors.
Una novel·la plena d’aromes florals és Mrs. Dalloway, de Virginia Woolf. “Mrs. Dalloway va dir que ella mateixa compraria les flors”: així comença el llibre. De fet, tots els personatges poden definir-se a partir de la seva relació amb les flors. La senyora Dalloway n’adquireix perquè facin bonic a la seva festa. El seu marit, Richard Dalloway, li compra un ram de roses blanques i vermelles. Ha planejat dir-li que l’estima, però finalment es limita a presentar-les-hi. Doris Kilman, freda i ressentida, és incapaç de tractar les flors amb la gràcia que mereixen: les aixafa totes en un grapat, sense solta. Molts anys abans, quans tots eren joves i passaven la temporada a Bourton, Sally Seton –la bella i escandalosa Sally- escapçava les flors i les feia nedar en l’aigua dels bols, davant la mirada crítica dels propietaris de la casa. Va ser després de collir una flor que Sally va besar Clarissa als llavis, quan Clarissa encara no s’havia convertit en la senyora Dalloway, i aquest és el record més feliç que la seva memòria ha conservat. Cap al final, llegim: “Com que som una raça condemnada, fermada a un vaixell que s’enfonsa, com que tot plegat és una facècia sense gràcia, fem almenys la nostra part; mitiguem els sofriments dels nostres companys de presó; decorem el calabós amb flors.”
La passió segons René Vivien, Maria-Mercè Marçal inclou un intent de suïcidi flairós:

“Havia sentit parlar de l’asfíxia per les flors. Vaig comprar, doncs, tot de poms de nards i, portes tancades, finestres closes, em vaig embolicar el cap amb un gran xal espès ple de flors. Havia nuat sòlidament el xal entorn de les meves espatlles i vaig prendre cloral per tal d’adormir-me més profundament i de passar més dolçament del sol a la mort. Morir respirant perfums, quin somni!”

I, després dels perfums, passem a les pudors. A la primera narració occidental que ens ha arribat, l’Odissea, Homer n’hi plasma unes quantes. Recordem-ne una. Idòtea ajuda Menelau i els seus companys a fugir del seu pare, Proteu, fent-los amagar sota pells de foca:

“Ens va fer ajeure en renglera i va tirar damunt de cadascun una pell de foca. La trampa era molt insuportable per a nosaltres, perquè ens molestava terriblement la fortor mortal de les foques criades a la mar. ¿Qui es posaria a dormir al costat d’un monstre marí? Sort que ella ens va salvar i es va enginyar un gran remei. Va portar ambrosia que desprenia una olor molt agradable i en va posar sota el nas de cadascun i es va acabar la pudor del monstre.”

De la pudor de foca passem a la de balena. En Queu Pudasca és un conte de Miquel Àngel Riera. El protagonista es troba una balena morta a la platja i se’n creu propietari. És la primera vegada que posseeix alguna cosa de valor. De fet, és la primera vegada que li ocorre un fet ressenyable. S’hi està al damunt durant sis dies, fins que cau desmaiat de pura pestilència. La seva dona li aplica mesures de neteja dràstiques, però tot i això en Queu Pudasca exhala una fetor cetàcia durant tota la vida. Els dies de xaloc la gent se n’aparta amb el nas tapat.
“Preneu, vosaltres que escriviu, matèria proporcionada a les vostres forces”, recomana Horaci a l’Art poètica. Miquel Àngel Riera no dóna gaires pistes sobre la sentor que produeix una balena morta de dies. Sí que ho fa, en canvi, l’hiperbòlic Herman Melville, que va triar l’animal més gran, lliure i salvatge de tots, i en va fer un llibre gran, lliure i salvatge: Moby Dick. Tots els òrgans i les propietats de la balena són desmesurats: també la pudor. Melville escriu que l’alè de la balena és capaç de trastocar el cervell de qui l’entoma, i s’esplaia a l’entorn del greix de balena socarrimat: “És una sentor inenarrable, ferotge, hindú, com la que s’amaga per tots els voltants d’una pira funerària. Put com la banda esquerra del dia del Judici; és una evidència de l’abisme”. “És fàcil d’imaginar quina pudor fètida no ha d’exhalar una massa com aquella, pitjor que una ciutat assíria en epidèmia, quan els vius no donen l’abast per enterrar els morts”. Més endavant Melville descriu els efluvis que emet el greix de balena al port d’arribada: “Quan s’obre la cala del vaixell atracat al moll de Groenlàndia i se’n descarrega un d’aquests cementiris de balenes s’expandeix una fortor semblant a la que s’aixeca en excavar un vell cementiri ciutadà per fer-hi els fonaments d’un hospital de maternitat.” El segon recull de David Foster Wallace, Entrevistes amb homes repulsius, inclou un relat on el narrador evoca la feina del seu pare, encarregat dels lavabos d’un hotel durant nou hores al dia, sis dies a la setmana. En el relat, els excrements es presenten com un exemple dels sacrificis (sobretot olfactius, però també visuals, auditius i fins tàctils, evocats amb tot luxe de detalls) que està disposat a afrontar un pare que vetlla per la seguretat i el benestar dels fills.
Però les pudors no sempre són desagradables. En un dels contes dels dervitxos narrats per Idries Shah, un escombriaire, caminant pel carrer dels venedors de perfums, cau com si fos mort. La gent intenta revifar-lo amb olors dolces, però encara se sent pitjor. Per fi, passà per allà un antic col·lega de l’escombriaire, que s’adona del que succeeix. Posa una cosa fastigosa sota el nas de l’home i aquest es revifa cridant: ‘Això sí que és perfum!’.” Aquesta inversió és més dramàtica a La metamorfosi de Franz Kafka, quan Gregor Samsa descobreix que ara detesta les olors que abans li agradaven, i en canvi li complauen les que abans el molestaven: ha adquirit el gust olfactiu d’un escarbat.
L’escriptor figuerenc Salvador Dalí, conegut sobretot per la seva faceta de pintor, va ser un autor preocupat especialment pel sentit del gust, però no costa gaire trobar al seu millor llibre, La vida secreta de Salvador Dalí, unes quantes escenes dominades per l’olor. En un dels millors capítols del llibre relata uns dies passats durant la infantesa en un mas proper a Figueres. Dalí refereix la recol·lecció de les flors de til·ler realitzada per personal femení. L’impressionen sobretot els pits d’una dona recol·lectora, i rep amb plaer una gota de suor despresa de la seva aixella humida que li cau al front. Durant l’estada al mas, Dalí té un eriçó com a mascota. Com sol passar amb les mascotes, l’eriçó desapareix, i un bon dia Dalí el troba mort al galliner, en avançat estat de descomposició, amb tot de cucs menjant-se’l. El nen s’hi acosta...

“Però una ràfega pudent em va fer recular. Vaig sortir corrents del galliner amb tota la velocitat de les meves cames: acostant-me als til·lers florits, vaig aspirar-ne profundament la fragància amb la idea de purificar els meus pulmons; però després vaig retrocedir sobre els meus passos per continuar l’observació atenta del meu eriçó putrefacte. Durant l’estona que hi vaig ésser a la vora, em vaig aguantar ben bé la respiració i, quan ja no podia retenir l’alè, tornava corrents cap a les recol·lectores de flor de til·ler, que aleshores n’havien acumulades grans piles on bonien les abelles.”

El perfum i la pesta poden ocupar, amb més o menys fortuna, un mateix espai. A El que resta del dia, de Kazuo Ishiguro, el majordom Stevens entra a l’habitació on el seu pare acaba de morir i hi troba la cuinera plorant: “Jo m’esperava que la cambra faria olor de mort”, es diu, “però a causa de la senyora Mortimer –o més ben dit del seu davantal- era dominada per una olor de rostit”.
En una carta, Gustave Flaubert recorda les olors de Jaffa: l’olor dels llimoners ajuntant-se amb la dels cadàvers: el cementiri enfonsat deixava veure els esquelets mig podrits, mentre que als arbres es balancejaven les fruites daurades. “No et sembla”, pre-gunta Flaubert al seu interlocutor, “ que aquesta poesia és completa i és la gran síntesi?”
“La vida no es més que un intercanvi d’olors”, diu un personatge de Si una nit d’hivern un viatger, d’Italo Calvino. “La vida”, li respon un altre, que és enterramorts, “i també la mort”. I continua: “Amb l’olor de cervesa miro de treure’m de sobre l’olor de mort. I només l’olor de mort et traurà de sobre l’olor de cervesa.”

Tornar a Rareses