Rareses Per què m’agraden els dietaris de Miquel Pairolí

Vaig conèixer Miquel Pairolí a la primavera de 1989 en el sopar del premi literari “La Colla” de Cassà de la Selva. Amb trenta-tres anys, Pairolí feia l’efecte de saber perfectament qui era i què volia. Aparentment, el seu procés de maduració havia culminat. Després vam publicar a l’antologia de narradors Tapís, vam treballar al Diari de Barcelona, vam avorrir-nos junts en alguna parada el dia de Sant Jordi, vam deliberar en el jurat del premi Just Manuel Casero, vam tornar a coincidir en un llibre sobre pintures de Joan Mateu. En definitiva, vam tenir una relació si fa no fa literària. Seria incorrecte afirmar que érem amics. Pairolí era afable, però no el vaig considerar mai simpàtic en el sentit immediat i superficial del terme. Sostenia les seves conviccions amb una fermesa amable, sense pronunciar una frase més alta que l’altra. Era home de poques paraules, però precises i ben dites. Des del primer dia va encaixar amb la idea d’escriptor que jo m’havia format quan encara no n’havia conegut cap: era lent i conscienciós, tot i que no s’estava de deixar caure comentaris càustics o irònics, sempre sucosos. No el vaig sentir mai recórrer a cap banalitat, a cap xafarderia, a cap lloc comú dels que es prodiguen als ascensors i a tants cenacles literaris. Amb ell, era la glossa concisa o res. Tímid o sorrut, reservat o reflexiu, Miquel Pairolí era una de les rares persones del nostre temps que no semblaven sentir-se molestes en el silenci. Ara bé, els breus comentaris que escandia de tant en tant revelaven que estava al corrent de tot. En tot cas, la seva vessant íntima només la vaig conèixer a partir del que escrivia.

Autor de divuit llibres, va practicar totes les formes de la prosa, de la novel·la a la biografia, de l’article a l’assaig. Malgrat que va ser un lector exigent de poesia, potser va ser massa pudorós per escriure’n o per publicar-ne. Pel que fa a les novel·les, n’hi ha prou de recordar el primer capítol de l’última que va publicar, Cera, que descriu l’enterrament del bisbe Cartañá amb la precisió feliç de les millors novel·les del segle XIX. Com a novel·lista, Pairolí va recrear, amb tota la versemblança de l’estil, esdeveniments del passat recent que la potència del present retransmès en directe sense interrupció ens podria fer oblidar. Aquesta era també la literatura que practicaven Josep Pla i el príncep de Lampedusa, dos escriptors als quals Pairolí va dedicar sengles llibres que resisteixen segones i terceres lectures.

Cada any inverteixo una classe a analitzar l’últim article que Miquel Pairolí va publicar a El Punt, titulat Teló, modèlic com ho eren tots els seus: clar, contundent, ben girat, brillant en l’estil i rigorós en el fons. Llegint els seus articles, sempre em va impressionar el contrast entre la discreció amb què es produïa en la conversa i la contundència de les opinions que publicava: com si en el silenci se li anessin assentant les paraules. En les novel·les i els assajos em sorprenia el ritme segur, la fluïdesa d’aquella prosa intensa, que es descabdellava amb més continuïtat que quan ens trobàvem en persona.

Estem acostumats a xerraires que de tant en tant escriuen. En aquest món de tertulians efímers, d’opinadors que s’estimen més parlar malament que callar bé, Miquel Pairolí representava la manera de fer inversa: la del que sap escoltar i després es tanca a escriure sense presses ni angoixes. El recordo a la sala de redacció del Diari de Barcelona, sota la llum blanquinosa dels fluorescents encastats en el sostre fals. Enmig del tràfec, de les corredisses, de la cridòria, de l’atabalament d’una redacció, ell es desplaçava a un ritme propi, gairebé solemne, com si estigués passejant per un camí rural en una assolellada tarda de diumenge. Aquella diferència de velocitat, d’actitud, es manté quan comparem els seus llibres amb els de gran part dels seus contemporanis.

Els tres dietaris que va publicar Pairolí no estan ordenats a partir de dates concretes, sinó que es limiten a seguir el ritme de l’any, com si l’important no fossin els dies sinó les estacions. El 1990, quan es troba a la meitat de la dècada dels trenta, publica a Columna Paisatge en flames; el 1999, a punt de fer-ne quaranta-cinc, apareix a La Campana L’enigma. El 2010, a la ratlla dels cinquanta-cinc anys, publica l’últim dietari, Octubre, a ContraVent. Cadascun d’aquests volums inclou una selecció dels textos que l’autor havia escrit al llarg de la dècada. Cada títol es torna més curt i més concret, igual com l’editorial on els publica es torna més petita, més personal, més propera.

A Pairolí li interessa la vida, o més ben dit, unes determinades parcel·les de la vida entesa com un ecosistema que inclou la terra, el clima, l’hort i la passejada, els quals val la pena descriure i sobre els quals val la pena reflexionar. Com a part de la vida, també l’art mereix la seva atenció, sobretot la literatura (i en concret la poesia), la pintura i, cada vegada més amb el pas dels anys, la música. També com a part de la vida, Pairolí es refereix sovint a la mort, ja des del primer llibre. En els volums successius del que es podria considerar un sol dietari dividit en tres parts, no s’adverteixen canvis rellevants. En el segon dietari hi llegim unes paraules inspirades per Miguel Torga: “Un escriptor, si és autèntic, si és fidel al temperament, canvia de ploma però no de tinta”. Ara bé, no oblidem que ja en el pròleg del primer dietari, Pairolí adverteix: “Només els lectors ingenus llegeixen els llibres –inclosos, naturalment, els dietaris- amb la il·lusió, i fins i tot l’exigència, de veracitat, entesa en el concepte més elemental i pedestre.”

A Paisatge en flames, Pairolí escriu que “La forma s’ha convertit en l’argument, no en el mitjà per expressar-lo”, però poc després critica el sentimentalisme, “pastós com un melindro”. El temps, que ens torna savis, també ens humilia. Al capdavall, “no som sinó efímeres llengües de foc, fugaços elements d’un paisatge amb flames”.

El títol del segon dietari, L’enigma, remet a una pregunta d’abast còsmic: com és que hi ha tanta vida en el nostre planeta i tanta desolació en els que tenim al voltant? En aquest volum, Pairolí se sent un dels últims homes que va utilitzar en la vida quotidiana tot d’estris que el pas del temps ha convertit en símbols del passat, com ara el càntir o els esclops. La terra pren més protagonisme que al primer llibre. Un dels temes de fons és la fugacitat, i de retop l’acceptació del destí: “A mesura que fem anys, ens neguiteja menys la perspectiva nebulosa però inevitable de la nostra mort”. Com a exercici d’estil, Pairolí s’entreté a escriure hipòtesis sobre les vides de passavolants que es creuen en el seu camí: una parella a Roma, els ocupants d’una terrassa de Trieste, esbossos de contes que no arribaria a escriure i que mostren una capacitat notable d’observació, d’imaginació i de penetració.

A l’últim dietari, Octubre, Pairolí parla de gastronomia com podria parlar de literatura, ja que tant l’una com l’altra requereixen modèstia i coneixement de la tradició: “Per ser original només cal atreviment, però per fer una bona sopa de peix s’ha de prescindir de l’originalitat i s’ha de posseir una saviesa culinària i general més experta i consolidada”. També en el seu últim article subministrava les claus del periodisme a partir de la comparació amb l’arròs a la cassola.

A Octubre, hi trobem un Pairolí més íntim, que escriu sobre la seva casa, els seus rellotges, fins i tot sobre alguna relació sentimental. Si en altres dietaris se centrava en els viatges, ara parla més aviat de Girona, de les reaccions suscitades per la seva novel·la El manuscrit de Virgili. Finalment, el més sòlid és el paisatge que l’ha acompanyat sempre. Assegut sota el roure, al peu del camí, amb el ponent a l’esquena, mira com va davallant la tarda pels camps propers i pels pendents boscosos de les Gavarres, i recorda els que han marxat: “Tots em fan una companyia molt immediata, amable, i m’ofereixen l’única certesa: el seu camí també és el meu”.

Miquel Pairolí va néixer i viure a Quart d'Onyar, un poblet al peu de les Gavarres. Aquesta circumstància no tindria el menor interès literari si no fos perquè els seus dietaris participen, des del punt de vista de la concepció, la forma i el ritme de lectura, d’una manera de percebre la realitat que difícilment pot trobar-se en una urbs moderna, on el ciutadà és bombardejat constantment per la informació, la publicitat i la ficció més vulgar. “Ja sabem prou bé que el temps és incessant i que acaba engolint-nos; no crec, per tant, que calgui facilitar-li les coses. Més aviat penso que convé tractar-lo amb un cert menyspreu.”

En aquest tercer mil·lenni, ¿quants poetes saben distingir una oreneta d’un falciot? El que sobta dels dietaris de Miquel Pairolí és la capacitat d’acostar-se amb curiositat i coneixement tant a la natura com a la cultura. Escriu sobre la boira, la neu, la lluna de novembre, el vol de l’arpella, la flor del presseguer. Escriu sobre el tràmec, la sembra, l’art de la vinya i l’ofici del terrissaire. Escriu, finalment, sobre Shakespeare i Camus, sobre els estoics i els epicuris. El poder d’observació, la cultura humanística, les arrels a la terra i el llenguatge precís se li desvetllen quan evoca una lectura o una suite, quan passeja per una ciutat o per la riba del mar, quan descriu un camp o un poema. Fill de la seva època, plenament contemporani, segueix la roda del temps.

És a Octubre on cita Emili Manzano: “Treballar la terra és conversar amb els morts, com llegir els clàssics”. Viure a la casa dels pares i dels avis, treballar la terra amb les eines heretades i passejar pels mateixos topants no és gaire diferent de llegir Lighea cada estiu o Pa i Raïm cada hivern: són rituals d’arrelament. Pocs autors podrien avui dia escriure de manera convincent sobre les olors de cada estació com fa ell al final d’Octubre: l’olor de terra treballada i “la fortor àcida i fresca” del bosc humit a la tardor, la sentor de pluja al juliol, el perfum de la vinya a punt de verema. En tots els dietaris, Pairolí ens recorda –sense estridències ni manaments, amb una serenitat exacta - que el que ens pertoca és conrear el nostre esperit com aquell qui conrea un camp: amb menys pressa que constància, prosseguint rituals santificats pel temps, amb les eines que l’ús ha esmolat.

En els dos primers dietaris hi ha passatges que es refereixen de manera explícita a la manera com gestionem el temps, a l’obsessió per la pressa. A Paisatge en flames, llegim: “Les persones que donem al temps un valor més relatiu i indiferent sovint som acusats de lentitud i mandra per tota la caterva de ràpids i atabalats. I avui dia la lentitud és un dels conceptes més negatius que existeixen.” A L’enigma fa l’efecte que completa aquesta frase quan escriu. “Per això la nostra època, que menysprea la lentitud i en fa mofa, que no sap apreciar-ne la qualitat i la importància, tendeix tant a la vulgaritat i a la inconsistència”. Tot i la lentitud, o precisament a causa de la lentitud, Pairolí ens ha deixat llibres remarcables, entre ells quatre novel·les, tres estudis literaris i una obra de teatre sobre Voltaire.

Al llarg d’una malaltia prolongada, Pairolí va tenir temps de meditar sobre el seu funeral, que va tenir lloc el 8 de juliol de 2011. Aquell dia, al tanatori de Girona va sonar la música i la lletra que ell va triar. Tots els assistents vam rebre un recordatori amb les paraules que ell mateix havia escrit per acomiadar-se de nosaltres, el colofó d’una obra literària fruit d’una reflexió allunyada de patetismes. “A l'hora del comiat, només dos mots d'Horaci: carpe diem, amics, companys, beveu el vi, gaudiu la mel. Que la vida és breu i passa, i tot és ara i res”.

Pròleg a La vida a la menuda (Dietaris 1990-2010), Miquel Pairolí, Curbet Edicions, 2016.

Tornar a Rareses