Rareses Decàleg

   Un dels formats més recurrents que han utilitzat els escriptors contemporanis per expressar la seva poètica és el decàleg: un escrit brevíssim, format per un seguit de manaments numerats, conjugats en imperatiu i que es dirigeixen a escriptors incipients o potencials. En general, els autors anglosaxons tendeixen a confegir decàlegs tan pràctics que cauen en la trivialitat (és el cas de John Steinbeck i Ray Bradbury) o purs catàlegs de trucs i recursos (com el firmat per Dashiell Hammet). La llista de Jorge Luis Borges titulada Dieciséis consejos para quien quiera escribir libros, en canvi, resulta inoperant perquè es proposa precisament parodiar els decàlegs. Les conferències d’Italo Calvino titulades Sis propostes per al pròxim mil·lenni resulten massa extenses i matisades perquè es puguin assimilar, ni que sigui de manera metafòrica, a la noció de manaments, a l’igual que les reflexions que devem a E.M. Forster, Vladimir Nabokov, Alfonso Reyes, Milan Kundera i tants d’altres. Les arts poètiques escrites des del temps d’Horaci tampoc s’ajusten als criteris de brevetat, menys encara als d’atmosfera postcatòlica. Com a base d’aquest article he seleccionat decàlegs escrits per prosistes que consten de deu a dotze articles -entre obligacions i prohibicions-, i que es vinculen al precedent bíblic des del mateix títol: els d’Horacio Quiroga, Juan Carlos Onetti, Augusto Monterroso i Stephen Vizinczey.

   L’anàlisi extensa de cada decàleg ocuparia un espai del qual no disposo. Separar els aspectes en què cada autor es diferencia dels altres permetria escatir-ne la personalitat literària, però no és aquest el meu objectiu. Prefereixo centrar-me en les coincidències: atenent als manaments comuns, als punts on han confluït des de trajectòries tan distintes, podem atrevir-nos a suggerir uns quants aspectes rellevants de l’ofici d’escriptor.

   La primera característica comuna que emana de la lectura d’aquests quatre decàlegs és la de sacrifici. “Estima el teu art com a la teva xicota, donant-li tot el cor”, escriu Horacio Quiroga, i és fàcil entendre que si la literatura rep tot el cor, qualsevol altra relació sentimental se’n ressentirà de manera inevitable. Augusto Monterroso prefereix convertir la necessitat en virtut en un manament més aviat poc estimulant: “Aprofita tots els desavantatges, com l’insomni, la presó, la pobresa”. Juan Carlos Onetti, per la seva banda, ofereix instruccions terminants: “No sacrifiqueu la sinceritat literària a res. Ni a la política ni al triomf”. Ni a la moral, podríem dir nosaltres, ja que més endavant afegeix: “Robeu si cal” i “Mentiu sempre”. D’aquests manaments se’n desprèn que l’escriptor ha de col·locar tota la seva energia al servei de la literatura. Consegüentment, el primer manament de Stephen Vizinczey diu: “No beuràs, ni fumaràs ni et drogaràs. Per ser escriptor necessites tot el cervell que tens”. En el desenvolupament del segon manament, “No tindràs costums cars”, Vizinczey estableix amb claredat el dilema bàsic al qual s’ha d’enfrontar tot aspirant a escriptor: “Cal decidir què és més important: viure bé o escriure bé. No cal turmentar-se amb ambicions contradictòries”. Decidit partidari dels costums espartans, Vizinczey recorda la frase de Balzac: “Les obres del geni estan regades amb les seves llàgrimes”.

   El segon consell que tenen en comú els quatre decàlegs seleccionats és el de les relacions amb els lectors, que han d’estar regides per la indiferència més absoluta. Certament, podem vincular-lo a la noció general de sacrifici, en la mesura que el lector és un dels elements dels quals cal prescindir. Però com que els quatre autors donen un tractament diferenciat a la relació amb els lectors, val la pena que li dediquem un paràgraf propi. Onetti afirma: “No escriviu mai pensant en la crítica, en els amics o parents, en la dolça xicota o esposa. Ni tan sols en el lector hipotètic”. Semblantment es mostra Quiroga, tot i que més moderat: “No pensis en els teus amics quan escriguis, ni en la impressió que farà la teva història”. “No escriguis mai per als teus contemporanis”, recomana per la seva banda Monterroso. I, més específicament, “no persegueixis l’èxit”. “Escriuràs per al teu propi plaer”, ordena Vizinczey, ja que “si Shakespeare no pot complaure tothom, per què hem d’intentar-ho nosaltres?” També John Steinbeck, al text titulat Algunes coses que vaig haver de fer per evitar perdre’m en els detalls, apunta en la mateixa direcció: “Oblida el teu auditori general”.

   La relació amb els grans mestres de la literatura ens conduirà a l’espinós tema de la imitació. El primer manament d’Horacio Quiroga, d’indiscutibles ressonàncies bíbliques, diu: “Creu en el mestre -Poe, Maupassant, Kipling, Txèkhov- com en Déu mateix” (un consell que va criticar Julio Cortázar en un apassionat comentari). Vizinczey estableix dos consells semblants: “Pensaràs sense parar en els que són veritablement grans” i “No deixaràs passar un sol dia sense rellegir res de gran”, i en aquest punt cal remarcar que Vizinczey vincula l’adjectiu “gran” als novel·listes francesos i russos del segle XIX. Onetti sembla discrepar quan escriu: “Abjureu del mestre sagrat abans del tercer cant del gall”. Però no abans: tenir un mestre i imitar-lo semblen qüestions prou diferenciades. Així, Quiroga, que, com hem vist, es mostra com un defensor del mestratge, matisa: “Resisteix tant com puguis la imitació”. Augusto Monterroso utilitza la ironia per oferir una reflexió semblant: “En cap circumstància no oblidis el cèlebre dictum: en literatura no hi ha res escrit”.

   Tret del de Vizinczey, els quatre decàlegs inclouen una vacuna, és a dir que algun manament suggereix que no cal prendre massa seriosament les certeses en general, i els manaments en particular. Sigui perquè la paradoxa és un dels recursos literaris més fèrtils, sigui perquè el dubte està lligat a l’art literària, aquests autors de decàlegs semblen més fills de les filosofies orientals que no pas de la Il·lustració. Italo Calvino és potser el més paradoxal de tots quan a la seva conferència sobre la rapidesa sosté: “Cadascun dels valors que trio com a tema de les meves conferències no pretén excloure el valor contrari”. En una línia marcadament taoista, Monterroso apunta: “Creu en tu, però no tant; dubta de tu, però no tant. Quan sentis dubtes, creu; quan creguis, dubta. En això consisteix l’única saviesa veritable que pot acompanyar un escriptor”. Igualment el primer manament d’Onetti estableix: “No busqueu ser originals, ser distint és inevitable quan un no se’n preocupa”. Quiroga es capté a la manera d’un mestre zen quan afirma: “Creu que el teu art és un cim inaccessible. No somiïs dominar-lo. Quan puguis fer-ho ho aconseguiràs sense que tu mateix ho sàpigues”. El ressò d’aquesta frase apareix a la conferència de Calvino sobre la multiplicitat: “La literatura només viu si es proposa objectius desmesurats, fins i tot més enllà de tota possibilitat de realització”. Onetti, generalment rotund, escriu al seu manament número vuit: “No oblideu la frase, justament famosa: dos més dos són quatre; però, i si fossin cinc?”. Vizinczey, per la seva banda, estableix una curiosa relació entre acció i repòs quan afirma: “No deixis que ningú et digui que estàs perdent el temps quan tens la mirada perduda en el buit”. I Steinbeck estableix: “Desconfia d’una escena que t’agradi massa, més que les altres”. Fins i tot Borges estableix al seu curiós decàleg que cal evitar tant la vanitat com la modèstia.

   És innegable que els manaments ofereixen un format sintètic i taxatiu per donar forma a les opinions dels escriptors sobre la literatura. Ara bé, aquests decàlegs insisteixen tant en les idees de sacrifici, de menyspreu pels altres i de veneració pel mestre que recorden l’entrega religiosa. És com si, davant l’ocàs de les religions, i una vegada s’ha demostrat que les ideologies són incapaces d’omplir l’espai que ha quedat lliure, l’art en general i la literatura en particular haguessin anat assumint els anatemes, les beatificacions, les icones i, en general, els rituals que la crisi religiosa ha postergat. La literatura és absorbent, possessiva, excloent: més que davant una mostra d’ironia intertextual, o d’aprofitament literari dels recursos propis del catecisme, ens trobem davant la consagració de la literatura com a religió. Tots aquests manaments, si bé resulten impossibles de complir íntegrament, mostren un camí que ha de seguir tothom que vulgui iniciar-se (o, més pròpiament, consagrar-se) en la literatura. L’autoexigència condueix a la devoció, a la renúncia, a l’observança i, finalment, al dogma. La proximitat a aquest model santificat d’escriptor revelarà el grau d’implicació de cada aspirant.

   En essència, aquests quatre decàlegs substitueixen Déu per la literatura i formalitzen mínimament la religió laica que se’n deriva: les relacions amb la literatura (lectura dels llibres sagrats, sacerdoci constant, camí de perfecció) i amb els homes (les alertes davant els lectors duen el ressò de la frase de Jesús: “Deixa-ho tot i segueix-me”). L’èxit editorial es pot equiparar al vedell d’or, el fals ídol que cal evitar perquè desvia els creients de l’objectiu veritable. En la desconfiança davant desviacions materials (el triomf) o espirituals (l’amor), la decidida actitud dels autors dels decàlegs recorda la sentència bíblica: “No tinguis cap altre déu fora de mi” (Ex, 20). La diferència principal respecte del decàleg sagrat es troba en l’antídot, en la ironia i la paradoxa que, en major o menor mesura, traspuen els decàlegs literaris, potser com a mesura higiènica davant la tendència a assimilar la literatura a la religió. Potser Tomàs de Kempis ja va preveure aquesta tendència quan, en La imitació de Crist, establia que dels Llibres Sants calia buscar-ne la veritat, i no l’estètica.

Tornar a Rareses