Rareses Per què m’agraden els contes de David Foster Wallace

Vaig llegir La nena dels cabells estranys, el primer recull de contes de David Foster Wallace, el 2000, deu anys després que aparegués en anglès, però em va semblar com si fos acabat d’escriure. A finals de segle passat predominava el que podríem anomenar la poètica de l’esporgada. En primer lloc, esporgada narrativa, ja que es tractava de desproveir els contes de paraules i passatges inútils; en segon lloc, esporgada moral, ja que l’autor havia de limitar-se a presentar els fets sense intervenir-hi. Aquella poda severa, que en algun moment havia tingut l’objectiu de mostrar la vida tal com és, havia resultat innovadora a finals de segle dinou, quan es tendia a confondre la prosa inflada amb la “literatura de debò”. En aquest sentit, els contes d’Anton Txékhov van ser molt pertinents. Cent anys més tard, però, la poda s’havia convertit en un patró obligatori, en una fórmula sacralitzada en càtedres i tallers literaris d’arreu de món. Txékhov va ser un escriptor excel·lent, però el seu epígon Raymond Carver estava certament menys dotat, i els epígons de Raymond Carver han resultat molt pitjors. Al costat de tota aquella munió de ficcions desnerides i escleròtiques, els primers contes de Foster Wallace que vaig llegir eren una selva plena d’humitats prometedores i de formes de vida desconegudes. Al minimalisme de manual que llavors imperava, DFW hi oposava una prodigalitat lúdica: semblava que ho havia llegit tot, i per tant podia escriure com si fos el primer, tot i que compensava l’angoixa de la influència a base de picar l’ullet intertextual. La seva ambició literària quedava matisada per un sentit de l’humor que es podia entendre també com una forma d’humilitat.

En el conte que donava títol al llibre, un narrador que era una barreja de Forrest Gump i l’Alex DeLarge de La taronja mecànica assistia a un concert de Keith Jarrett en companyia d’una colla de consumidors d’LSD. El contrast entre el vocabulari refistolat del narrador i la sordidesa de la història fixava un terreny nou, que podríem anomenar el de la postironia lisergitzant. Dos dels contes d’aquell primer recull tenien com a matèria la televisió, però no pas contemplada des d’una displicència moralista, sinó com un espai que mereix que la literatura se n’ocupi. Un altre tema que em va sobtar va ser l’oficina del senador Lyndon Johnson tractada des del punt de vista d’un secretari gai. Eren contes llargs, minuciosament documentats -com si el narrador hagués viscut aquelles situacions-, tractats amb un humor lleuger i una curiositat inabastable, i mostraven un devessall gairebé ofensiu de recursos, d’ofici i de talent.

El 1999 DFW va publicar el segon recull, Entrevistes breus amb homes repulsius. Si els contes de La nena dels cabells estranys els havia escrit mentre estudiava, els del segon recull arribaven després de la novel·la La broma infinita, que l’havia consagrat com a escriptor. Al contrari del que podríem esperar, els contes d’aquest segon recull són més curts i experimentals, amb períodes llargs i profusió de notes a peu de pàgina que contradiuen o prolonguen el text principal o originen digressions i fins subcontes. Hi predomina la sèrie anunciada en el títol, formada per disset textos que no sempre són breus (algun arriba a les trenta pàgines), ni entrevistes (més aviat els hauríem de considerar monòlegs), i que no sempre retraten homes repulsius (més d’un és digne de llàstima). DFW els va considerar “una paròdia feminista del feminisme”, una definició no pas menys recargolada que les motivacions d’alguns dels personatges que hi apareixen. En tot cas, sobta novament la capacitat de l’autor per introduir-se de manera versemblant dins la ment de personatges prou variats, que només tenen en comú una certa dificultat, sovint patològica, per viure, i que sovint sobreviuen a còpia de rituals, manies i obsessions. Si més d’un d’aquests personatges resulta repulsiu no és només pels seus actes, sinó per la manera freda i complicada amb què els justifica.

El tercer i últim recull de contes de David Foster Wallace, Extinció, es va publicar el 2004, i inclou tan sols vuit textos, alguns dels quals van ser descartats de la novel·la El rei pàl·lid. Com a La nena dels cabells estranys, tornen a predominar les distàncies llargues. Ara tan sols s’inclouen dues breus notes a peu de pàgina en tot el llibre. En canvi els paràgrafs són tan llargs que de vegades el conte sencer s’encabeix en un. La sensació que en resulta és de densitat o, si ho preferiu, de duresa. S’hi recupera un cert interès pels mass media, ja que s’obre amb un conte sobre el màrqueting (Senyor Tovet) i es tanca amb un altre sobre el periodisme cultural (El canal del sofriment), que s’afegeixen als publicats en el primer llibre sobre la propaganda política (Lyndon) i sobre la televisió (Animalets inexpressius i La meva aparició).

Els tres llibres, d’una mida semblant, apleguen contes escrits al llarg de tres dècades. El primer és el més variat, si bé hi predominen experiències juvenils no necessàriament autobiogràfiques; el segon (que inclou el doble de contes que els altres dos junts) es pot entendre com un mostrari de conflictes psicològics i de tècniques depravades de flirteig; el tercer retrata algun matrimoni i tot de personatges que han aconseguit estabilitzar les seves complicacions. El primer recull és el catàleg d’estils d’un autor que comença a escriure; el segon és un recull d’exercicis, sovint metaliteraris; el tercer desenvolupa una manera de narrar que converteix les anteriors en provatures. Repassem els títols. La nena del cabell estrany, que podria ser una cançó dels Beatles, se centra en l’estranyesa que provoca un personatge (tot i que el que és estrany no és el cabell, sinó la sensació amb què és vist a causa de l’àcid lisèrgic). Entrevistes breus amb homes repulsius, que podria donar nom a una secció de Time Out, posa l’èmfasi en les varietats i les argumentacions que pot assumir l’abjecció. La paraula Extinció, que sona a títol de novel·la centreeuropea (de Thomas Bernhard, concretament), no permet separar subjecte i objecte, tan sols constata la manera habitual com acaben les històries. El primer mostra la sorpresa dels joves, el segon l’obscenitat dels solitaris, el tercer l’erosió de les parelles.

Més enllà d’aquesta evolució vital, els tres llibres comparteixen unes quantes característiques. D’una banda, la fascinació pels personatges hiperconscients, en particular hiperconscients dels seus problemes, i no sempre decidits a solucionar-los, sinó acostumats o fins i tot orgullosos de tenir-los, com si la psicopatologia no fos una malaltia de la qual un es pot deslliurar, sinó part d’una essència individual que cal conservar malgrat els maldecaps i les contradiccions. Aquests personatges saben com són, exploren les raons del seu comportament, dominen l’argot que descriu els seus defectes. Hi han donat voltes, els han estudiat, en parlen amb la distància d’un professional. En més d’una ocasió sospitem que DFW ha experimentat el que narra, només que ho evoca amb una fredor quirúrgica. En aquest sentit, la metaliteratura potser no és sinó la forma que adopta l’autoconsciència de l’escriptor.

Altres trets en comú dels tres reculls són el medi laboral com a espai narratiu i la relació malaltissa entre pares i fills. A mesura que passem d’un llibre a l’altre, l’humor va desapareixent (fins i tot l’humor ansiós i/o intel·lectual) i el que queda és el pòsit de la tristesa que ja apareixia en els primers contes. L’estil s’ha anat configurant a si mateix, de manera que a l’últim recull reconeixem sense cap dubte el “to Foster Wallace” amb la mateixa claredat amb què identifiquem un quadre de Van Gogh o una escultura de Giacometti.

Els contes de DFW no s’organitzem en forma de línia recta, sinó com un puzle. Les frases i les subtrames s’alternen, se solapen, se succeeixen en forma de subordinades, d’intercalacions, de parèntesis, de notes al peu, de notes a les notes (que potser li fan perdre lectors, però no pas capacitat de fascinació). Les narracions s’estructuren en capes successives (podríem comparar-les amb un estriptís, però no acabem de saber si les capes despullen o vesteixen). La història és el relat d’algú que repeteix el que li han explicat o el que l’atzar li ha fet arribar. Les subhistòries resulten molt més fascinants que el pinyol interior, que funciona a la manera d’un McGuffin, que és com dir que pot semblar que l’autor no se’l pren gaire seriosament. Aquesta manera de narrar ens pot fer pensar en la sensació de fraudulència que arrosseguen molts personatges, que també s’amaguen sota unes quantes capes (de llenguatge, de silenci, d’urbanitat, d’indolència), ja que estan convençuts que si la gent els conegués tal com són se sentiria decebuda.

El que importa no és el què sinó el com, malgrat que els diferents contes configuren uns quès que ens acaben resultant familiars i que no podem evitar vincular amb l’autor. Els contes de DFW, en definitiva, no s’organitzen com una manera ràpida d’arribar al final. En realitat, no sempre hi ha final. A vegades el que trobem són dues accions destinades a convergir després que el relat hagi finalitzat.

Sospito que en la meva lectura de DFW hi pesa el fet que vam néixer amb només un any de diferència. Les nostres vides no s’assemblen, però el nostre entorn simbòlic va estar connectat. Com ell, jo també veia Bewitched a la televisió quan era petit, i més endavant Hill Street’s Blues. A mi també em va impressionar la pel·lícula Being there i el suïcidi d’Ian Curtis. Malgrat els milers de quilòmetres que ens han separat, formem part d’una franja històrica perfectament definida: la que integrem els que no recordem com era el món abans de la televisió, però en canvi sí que recordem com era abans d’internet. Per raons cronològiques, em sento molt més a prop del seu univers que dels de John Updike o de Ben Brooks. Al capdavall, com va dir DFW, “som el que consumim”. Potser algú el pot trobar pedant o frívol, massa clàssic o massa modern, cremat o saignant; personalment, jo el trobo al punt.

El 1990, DFW va publicar l’assaig E unibus pluram, subtitulat Televisió i narrativa americana, en què planteja què significa escriure en l’era de la televisió. La seva tesi, molt resumida, és que la televisió contribueix a l’estetica cínica i postmoderna. Abans de complir trenta anys, doncs, quan només ha publicat L’escombra del sistema i La nena dels cabells estranys, DFW ja alerta sobre la ironia tot citant Lewis Hyde: “La ironia només es pot usar en cas d’emergència. Prolongada en el temps, és la veu dels qui estan tancats als quals ha acabat agradant la cel·la”. Fill del seu temps, DFW se serveix de la ironia per dubtar de la ironia.

A E unibus pluram hi podem llegir el lema que podria presidir l’obra de DFW: “El crim és la ingenuïtat”. A l’últim relat de l’últim llibre, El canal del sofriment, hi trobem un altre lema que el complementa: “La consciència és el malson de la naturalesa”. La consciència ens fa humans, però també ens fa patir. Les dues cares de DFW són aquestes, la ingenuïtat i la hiperconsciència, entrellaçades i estetitzades.

Quan vaig llegir La nena dels cabells estranys vaig trobar que l’autor era sobretot intel·ligent, i en segona instància que posseïa una curiosa barreja d’humor i de malícia, i finalment una tendència a perdre’s en les seves pròpies xarxes i homenatges, com ara en l’últim relat, format per cent cinquanta pàgines que reprenen un llibre de John Barth. Sigui com sigui, aquest és el seu recull de contes més clàssic, és a dir, més llegidor: en contes com Lyndon alterna la descripció, l’acció i el diàleg d’una manera innovadora però no pas trencadora.

Entrevistes breus amb homes repulsius, en canvi, no sembla l’obra d’un autor que descriu neurosis, sinó d’un neuròtic que excel·leix a l’hora d’escriure. Hi trobem contes agònics i opacs, i un humor tan negre que ja no sé si anomenar-lo humor. En aquest recull DFW retrata més que mai la síndrome del Clang Bird, aquell ocell fictici que vola en cercles cada vegada més estrets fins que acaba engolint-se a si mateix. A l’inici del conte La persona deprimida, podem llegir: “La persona deprimida patia una angoixa emocional terrible i incessant, i la impossibilitat de compartir o manifestar aquesta angoixa era en si mateixa un component de l’angoixa i un factor que contribuïa al seu horror essencial”. Aquest és el bucle de DFW, un home que aconsegueix transformar el seu crit d’auxili en un objecte estètic. La llengua, per a ell i també per a molts dels seus personatges, és alhora la trampa i la solució.

El tercer recull, Extinció, és l’últim pas de rosca: no hi ha sortida per al bucle irònic. L’autor ha renunciat a ser divertit i fa l’efecte que tan sols aspira a ser ell. Se submergeix en els seus passadissos més recòndits, s’enfonsa en el pou, no per trobar-hi consol, sinó per construir una obra més pròpia, més pura, sempre sota control. Aquí és on enllaça més amb Franz Kafka, ja que els diaris d’un ajuden a entendre l’obra de l’altre. En els textos de DFW i de Kafka ens hi trobem nosaltres mateixos, però nus, sense pretextos ni defenses. La intel·ligència no els serveix per ser més feliços, sinó més bons escriptors. Tots dos autors han seguit un camí únic: en comptes d’evitar la lucidesa dolorosa hi han aprofundit, han coquetejat amb la malaltia, s’hi han sacrificat i per tant exclouen imitadors, seguidors i epígons.

És per aquesta raó que sostinc que, com en el cas de Kafka, els contes de DFW són millors que les novel·les. La concentració d’un conte ens permet acompanyar-los, assumir el seu punt de vista, submergir-nos una estona en el seu infern per sortir-ne amb els pulmons buits i la boca seca. Perquè el que fan no és retratar la depressió, la bogeria o l’absurd, sinó erigir-les detalladament davant dels nostres ulls, dins la nostra ment, d’una manera que només podem tolerar en petites dosis. És injust qualificar-los de divertits, tot i que a vegades les giragonses mentals dels seus personatges ens fan somriure d’escepticisme (perquè a vegades somriure és una defensa). Els seus personatges es basen en ells, són una paròdia d’ells i també són una paròdia de nosaltres mateixos. Llegir El castell de Kafka o La broma infinita de DFW, obsessivament abandonats i reescrits, trossejats i recompostos, no és una experiència plaent perquè ens duu molt més lluny de la literatura: ens posa a prova com a éssers humans. En canvi la brevetat dels contes permet llegir-los sense ofegar-nos-hi.

----

Fins ara, de DFW tan sols havia aparegut en català la primera novel·la, L’escombra del sistema, publicada en anglès el 1987, i el discurs de graduació que va pronunciar al Kenyon College el 2005, L’aigua és això, tots dos publicats per Edicions del Periscopi. Després d’aquests textos extrems, una ficció esbojarradament juvenil i una obra sapiencial de maduresa, ara el lector català té l’oportunitat d’accedir a una selecció de contes escrits entre aquestes dues fites, entre els quals es troben, al meu parer, els seus millors textos.

Els criteris d’aquesta selecció són el plaer, la varietat i l’extensió. El plaer, com deia W. H. Auden, no és un guia crític infal·lible, però resulta el menys fal·lible de tots i es troba a la base de totes les antologies (una base arbitrària, però imprescindible). La varietat, tractant-se de l’obra d’un autor que va ser fidel a uns mateixos temes, resulta convenient. L’extensió és més aviat un criteri editorial, ja que l’objectiu no era pas fer un llibre menys manejable que els reculls que va publicar l’autor. Els contes que no hem inclòs, doncs, o són massa llargs (dos o tres), o són mers exercicis d’estil (poquíssims), o s’assemblen massa a d’altres que incloem (la majoria).

Hem mantingut la divisió en tres apartats, que segueix l’ordre cronològic dels reculls publicats per DFW, però en canvi no hem respectat l’ordenació dels contes dins de cada apartat. Entenem que cada llibre té la seva pròpia unitat i, de la mateixa manera que l’autor no va seguir el criteri cronològic per ordenar els contes dins cada recull, tampoc tindria sentit que nosaltres el mantinguéssim, ja que si alterem la unitat que forma cada llibre també tenim el dret, i potser també el deure, de proposar una unitat pròpia. Així, comencem el recull amb el conte La nena del cabell estrany, que és dels primers que va escriure, un exemple de la versatilitat del primer DFW, i l’acabem amb Un altre pioner, que ens agrada entendre com una metàfora que expressa com l’autor es veia a si mateix.

(Pròleg a l’Antologia de contes de David Foster Wallace, Edicions del Periscopi, 2016)

Tornar a Rareses