Rareses La veritat sobre els tres reis

Quan era petit, em pensava que els reis eren els pares. Santa innocència! Estava en l’edat que et creus qualsevol bestiesa que t’expliquin els amics. Ni em passava pel cap de fer cas de les nombroses pistes que em podrien haver fet dubtar d’aquella creença absurda. Per exemple: la família del meu veí, l’Enric, era tan pobre que de vegades només menjaven un crostó de pa sec per sopar, però cada any per Reis ell i la seva germana rebien uns regals esplèndids. Amb aquest sol fet ja n’hi havia per adonar-se que els Reis sí que existien. Però hi havia més casos: els nens de l’orfenat, que, tot i no tenir pares, rebien uns regals molt millors que els meus. De tota manera, no vaig sospitar res fins que no vaig tenir aquella conversa amb la meva àvia, quan jo ja era un ganàpia de tretze o catorze anys.

    -¿Tu saps com van començar a dur regals a tots els nens, els Reis? –em va preguntar un dia.
    -No –vaig fer per seguir-li la veta.
    -Va ser tornant de Betlem cap a casa seva, a l’Orient. En molts pobles hi havia nens que s’acostaven a en Baltasar, que, com que era negre, els cridava l’atenció.
    -És clar, és clar –feia jo.
    -En Baltasar era molt generós. Un dia els regalava uns guants de llana, un altre dia un turbant o una capa d’ermini... Ja saps que tots els reis, i encara més si són mags, van molt ben vestits, i tenen roba en abundància.
    -Sí, àvia, sí –deia jo, sense escoltar-la gaire.
    -Doncs bé –prosseguia ella-, l’endemà d’arribar al seu palau, quan van haver descansat, van tenir una llarga reunió, que va durar fins ben entrada la nit. La idea d’organitzar un repartiment anual la va tenir el mateix Baltasar. En Melcior, que era molt mainader, va tenir la pensada de repartir joguets i prou. Però en Gaspar no ho veia gaire clar: deia que al món hi havia molts i molts nens, i que amb una sola nit no podrien anar a totes les cases.
    -No cal que ho fem tot nosaltres –replicava en Baltasar-. Ens ho podem repartir amb els nostres amics: el Papa Noël, Santa Klaus, Sant Nicolau...
    -¿I vols dir que no serà un embolic? –deia en Gaspar.
    Però a l’últim es va deixar convèncer.

    Durant els primers anys, van tenir molts problemes d’organització. Van aixecar fàbriques al seu reialme per construir els joguets, van contractar enginyers que n’inventaven de nous, i molts treballadors per fabricar-les... Al començament ells tres es podien fer càrrec de tot el repartiment. Eren joves, eren mags i els sobrava energia. Però també ells es van fer grans. És veritat que cada fàbrica tenia un director que s’encarregava que tot anés bé, però els joguets eren cada vegada més complicats, es fundaven pobles nous i, el més important de tot, cada vegada hi havia més nens. Ses Majestats no donaven l’abast.

    -Ho veus? –remugava en Gaspar-. Ja t’ho deia, jo, que no aniríem bé.
    -Ja se m’acudirà alguna cosa –contestava en Baltasar.
    Els pares d’un dels pobles del voltant, que estaven al cas de les dificultats que tenien els Reis, es van oferir a donar-los un cop de mà ajudant-los a fer el repartiment i la desfilada.
    -¿No veieu que els vostres fills us reconeixeran? –es va queixar en Gaspar-. ¿Quina gràcia els farà, veure com seus pares ens ajuden? Diran que si no ho podem fer nosaltres sols, és que no som mags de debò.
    -No ens reconeixeran pas –els van tranquil·litzar els pares-. Ens disfressarem de patges, ens posarem barbes postisses i, si convé, ens pintarem la cara.

    Finalment, Ses Majestats van acceptar la proposta i en aquell poble la desfilada va ser molt més llarga i bonica que les d’altres anys, amb molts músics i tambors. Als nens els va entusiasmar. Va ser l’any que van cantar més fort la cançó dels tres reis. I no n’hi va haver cap que reconegués el seu pare. L’any següent s’hi van afegir els germans i les germanes grans, que, pintats i maquillats, passaven per davant dels nens petits sense que ells sospitessin res de res.

    El problema era arribar als pobles més llunyans, sobretot si nevava. Un any, els Reis van acabar de repartir que ja era clar. Volien que els nens es trobessin els regals, i no pas a ells que arribaven amb retard. Al cap d’una setmana es van reunir amb els representants dels pobles llunyans i van decidir que l’any següent hi portarien els regals uns dies abans, i que els mateixos pares s’encarregarien d’amagar-los a casa seva i de deixar-los davant la xemeneia la nit de Reis.

    Tal dit, tal fet. Per facilitar la feina a Ses Majestats, cada vegada eren més nombrosos els pobles que organitzaven ells mateixos la desfilada. Hi havia pares que ja tenien els regals amagats dalt de tot de l’armari un mes abans de repartir-los. Ells mateixos s’encarregaven de construir carrosses i de preparar els vestits dels patges. Els reis encara portaven els regals a tots els nens, però ja no havien de córrer tant ni d’estar pendents dels detalls a cada poble.

    Aquesta situació va durar molts anys. Fins que va arribar l’hivern més fred que havien vist mai. Tots els rius es van gelar. Va nevar tant que els camins estaven tallats. Els materials per construir els joguets no podien arribar de cap manera. Per acabar-ho d’arreglar, molts treballadors de les fàbriques de joguets estaven malalts. I en Melcior va agafar un refredat molt fort. Ses Majestats no sabien què fer. Novament, la solució la van donar els representants dels pobles llunyans. Assabentats de les dificultats que tenien els tres reis, van pujar als trineus i els van anar a visitar al palau.

    -No cal que us preocupeu –va dir el representant dels pares-, nosaltres ho farem tot.
    -Tot? –van preguntar els reis alhora.
    -Sí. Tot. Ja ens encarregàvem de les carrosses i del vestuari. Ara també ens farem càrrec dels regals.
    -No, no –va protestar Baltasar-. Els regals són cosa nostra.

    Van parlar tota la nit. Els pares volien que els seus fills tinguessin els regals, i els reis s’adonaven que començaven a ser massa vells per enfilar-se dalt dels camells i anar a voltar en ple gener pels camins glaçats. Al final van acordar que Ses Majestats farien tot el que podrien, i que els pares acabarien la feina.

    La meva àvia ja havia acabat la història. Em va mirar i va afegir:
    -I així ha continuat durant segles i segles.
    -¿Vols dir que els reis encara són vius? –vaig preguntar.
    -És clar que sí. Són vellets, vellets. Amb prou feines surten del palau, però encara els fa molta il·lusió rebre les cartes dels nens. I cada any es desplacen en persona a algun poble per fer la desfilada. De vegades hi van en vaixell, de vegades en helicòpter. En Baltasar, que és el que es conserva més bé, encara s’enfila per l’escala i deixa alguns joguets ell mateix. Sobretot als nens pobres o orfes, que sense ell no en podrien tenir.
    -Però això no és el que diu la gent gran –vaig protestar.
    L’àvia va somriure.
    -Perquè hi ha pares que no ho saben.

Tornar a Rareses