Es compleixen deu anys de la publicació d'aquell llibre-revista-disquet que mereix un adjectiu sovint inflacionari: emblemàtic. Em refereixo a la publicació 1991, iniciativa d'Oriol Izquierdo i Jaume Subirana, i auspiciada per l'editorial Empúries de Folch sènior. En aquella ocasió em trobava força enderiat amb els suplements literaris, i la dèria es va convertir, com sol passar, en un text còmico-agònic. Una vegada rellegit, em temo que, desgraciadament, continua encara més vigent que aleshores. L'únic que ha caducat són alguns referents a personatges o programes televisius que llavors estaven de moda. El reprodueixo tal qual.

Els suplements literaris dels diaris catalans com a causa de gran perplexitat, gran terror, gran crispació, gran exasperació, gran depressió, gran ridícul i gran cercle viciós

CAUSES DE GRAN PERPLEXITAT

Al coordinador del suplement li arriba de tant en tant el crític que sempre deixa bé tothom (és a dir, el crític que té més amics que problemes a l'hora de publicar a qualsevol editorial) i que quan algú li diu "però si aquest paio escriu amb el cul" somriu, mira al sostre i contesta amb humilitat: "Però és un bon noi, home, és un bon noi".

Al coordinador del suplement li arriba de tant en tant el crític que sempre deixa malament tothom (és a dir, el crític que té més enemics que problemes a l'hora de passar per incorruptible) i que quan algú li diu "però si aquest llibre és el millor que he llegit últimament" es tiba, escup a terra i deixa anar allò de: "Un tio que no diferencia entre Genet i Genette no té dret a la vida".

CAUSES DE GRAN TERROR

Un autor veu com el redactor que la setmana passada va entrevistar la Ciciolina, Cruyff, el nen heroinòman i el cònsol cubà es presenta a casa seva, li demana l'últim llibre, el fulleja durant 20 segons i li fa, una darrera l'altra, les tres preguntes fatídiques: "¿És autobiogràfic?", "¿Què opina dels premis literaris?", "¿Quins projectes té?".

Al coordinador del suplement li arriba un estudiant de filologia recomanat pel subdirector: "No només em carregaré tota la generació dels setanta, sinó la dels vuitanta i la dels..." "Pffff"

Al coordinador del suplement li arriba un estudiant de filologia autorecomanat que està disposat a repetir el que ha sentit a dir per la facultat a un preu raonable.

Al coordinador del suplement li truquen de recepció per dir-li que el pesat de l'autor tal ha tornat a aparèixer per veure si li fan una crítica laudatòria perquè és col·laborador de la casa i ja tarden.

CAUSES DE GRAN CRISPACIÓ

Un editor castellà descobreix que en un suplement en castellà hi apareix un llibre escrit en la llengua subvencionada (i truca al ministre i es queixa molt).

Un editor català descobreix que en un suplement en català hi apareix un llibre escrit en la llengua agressora (i se'n va a plorar al conseller).

Un autor català descobreix que en un suplement no li donen l'aprovat polític (tot i que escriu en una llengua oprimida) i asseguren que el seu llibre no té perdó de Déu.

Un autor castellà descobreix que en un suplement en català tot l'espai disponible està ocupat per un personatge que corre la Seca i la Meca perquè es veu que és No-sé-què del Mes.

CAUSES DE GRAN EXASPERACIÓ

Un director de diari (que, inevitablement, prové de la secció de Política o d'Economia) llegeix un article en el suplement i no hi entén ni fava.

Un lector de diari (que, inevitablement, ha estudiat una carrera inútil i entendridora) llegeix un article en el suplement i troba que allò ja ho sabia (variant usual: troba que ho sabia millor).

Un lector s'adona que totes les crítiques de llibres no literaris (sociologia, economia, esports, política, història, filosofia, cuina...) les escriu una mateixa persona.

El mateix lector s'adona, a més a més, que les escriu a tots els diaris i revistes del país a raó de dues al dia.

Un autor de llibres no literaris s'adona que, si no els ressenya aquella persona, els seus llibres no existeixen.

Un autor d'un recull de contes no se'n sap avenir quan llegeix un article sobre el seu llibre en què el crític va explicant el que sent per la ràdio mentre escriu la ressenya.

El coordinador del suplement s'adona que la gran promesa blanca de l'articulisme literari es limita, una vegada consagrada com a tal, a afusellar sistemàticament el "TLS" i la revista "Hola"

CAUSES DE GRAN DEPRESSIÓ

Al coordinador del suplement el crida el cap de cultura i li diu, amb l'atenció pendent de "Força Barça": "'¿Com és que encara no has parlat del Tronxo?".

Un crític fa números i descobreix que, o bé treballa a la Supercaixa, o bé amb prou feines li surt a compte llegir en diagonal.

Un altre crític rep una trucada del coordinador del suplement, que vol tenir la crítica demà que tanca. "És que no l'he acabada." "És igual, tu porta cent línies." "Però si no sé què dir." "Improvisa, tio, la qüestió és que siguem els primers."

Un col·laborador es defensa davant el coordinador, que se li queixa de la nul·la qualitat dels seus articles: "Total, només és un diari, ¿no?"

Variant: a un coordinador de suplement, un crític li assegura que si no li agrada la crítica no s'amoini, perquè la col·locarà a la competència que, a més de no llegir-se-les mai, paguen millor.

CAUSES DE GRAN RIDÍCUL

El cap de cultura crida el coordinador del suplement i li demana que entrevisti gent coneguda. "¿Com qui?" I l'home comença a anomenar, il·lusionadíssim, la llista de tots els escriptors morts en els últims quinze anys.

El cap de cultura crida el coordinador del suplement i li demana que faci una cosa nova, esperada, popular, definitiva: que encarregui un reportatge sobre la "nova narrativa catalana".

El cap de publicitat del diari truca a una editorial a veure si posen algun anunci, i l'editor li diu que a veure si despatxen aquell crític rebentista que no s'adona que la seva editorial està salvant el país.

L'editor esbronca el coordinador del suplement: "¡T'envio els llibres gratis i encara te'ls carregues, mamó! Ah, i per Sant Jordi dels 34 que vaig treure només vas parlar de 31, a veure si t'hi fixes, que per algo te'ls regalo, els llibres."

El coordinador del suplement explica a tota la redacció que al dinar de Planeta li han regalat un joguet electrònic "superguai".

CAUSES D'UN GRAN CERCLE VICIÓS

El redactor del suplement es passa de vuit a deu hores al dia anant a dinars, sopars, esmorzars, presentacions, congressos i conferències, i quan arriba el vespre l'únic que li ve bé és apalancar-se davant el Canal Plus ("si vols llegir, també tens els caps de setmana, com tothom, ¿o et penses que et paguem per llegir, tros de gandul? ¿Que no veus que no el compra ningú, el suplement?").

El redactor del suplement enveja els d'Esports, que quan cobreixen la notícia (el partit de Recopa) de passada es formen criteris propis sobre el "material de treball". Desgraciadament, ell no cobreix llibres, sinó espectacles.

El redactor del suplement no té temps de llegir. No diu "L'últim capítol és massa comprimit" sinó "La nòvia del poeta té el nas gros". És expert en esgrima social, però no domina els deu mil metres.

Com que no domina els deu mil metres, al redactor del suplement li marquen gols. Es creu allò del "traductor prestigiós", "l'estil ric", "el llibre maleit" i "la novel.la escrita en vint anys" i ho va repetint.

Fins que un dia el lector del llibre llegeix algun estereotip comercial ("una trepidant història de suspens narrada amb l'elegància de l'estilista nat") intercalat en una crítica o una informació, el compara amb la seva experiència de lectura i deixa de comprar el diari.

Com que el lector ha deixat de comprar el diari, el cap de cultura li diu al coordinador del suplement que tracti millor les editorials -que prou que envien els llibres de franc-, que publiqui articles del nebot de l'amo, que encarregui d'una vegada el reportatge sobre la "nova narrativa catalana", que es recordi de preguntar als autors quins projectes tenen, que inclogui una secció de xafarderies ("per cert, ¿has vist el nas de la nòvia del poeta?"), que no perdi el temps llegint ("jo he entrevistat autors que no sabia ni com es deien"), i que canvii el to del suplement perquè el director no hi entén ni fava.

El mel d'Émile - Noticiari informal - Núm. 14, tardor de 2001