Tom Wolfe & René Magritte

   Format en el periodisme, Tom Wolfe rebutja la pintura no realista. En una escena de la novel·la Bloody Miami, retrata una colla de jubilades rient davant les reproduccions de quadres de Kandinski, Matisse, Soutine i Braque. “Tinc un nét de set anys que ho pot fer millor!”, s’exclama una. “Jo crec que només estava netejant els pinzells de pintura”, rebla una altra. El lector, que potser no ha entès mai la pintura de les avantguardes, pot estar temptat de riure’s d’aquestes dones ignorants, fins que a l’últim moment recorda que en més d’una ocasió ni tan sols els especialistes han sabut distingir una obra d’art canònica de les provatures d’un infant. En canvi resulta molt fàcil venerar els gargots quan els signa un pintor que ens han ensenyat que és genial.

   A Bloody Miami, una assessora artística explica que “ja no es tracta de tenir destresa a les mans”. Però potser el tema de fons no és aquest. Potser és preferible centrar-se en les dificultats d’aproximació a la realitat que comporten les obres no figuratives. El que té en comú l’art diguem-ne tradicional i el periodisme de Tom Wolfe és que tots pretenen parlar del món, i no tan sols de l’art o del periodisme. Quan el que tenim al davant són tan sols combinacions de formes i colors, sense relació amb cap forma de vida coneguda, la temptació és entendre-les com una forma sublim de decoració.

   Un pintor tan poc sospitós de tradicionalisme com René Magritte va escriure: “L’art anomenat no figuratiu té el mateix sentit que l’escola que no ensenya, que la cuina que no alimenta...”. Just en el moment en què aquesta escola i aquesta cuina són rabiosament actuals, el capital financer s’ha vinculat a la vessant menys figurativa de l’art. Al capdavall, els dibuixos de Joan Miró tant poden resultar útils per decorar la paret d’un aeroport com per configurar el logotip del banc més gran del país.

   “El món i el seu misteri no es poden refer: no és pas un model que ens puguem limitar a copiar”, escriu Magritte, que detestava les arts decoratives. “En el meu temps hi haurà hagut dues classes d’artistes: els que han tractat de descriure el món exterior i els que han intentat manifestar alguna aventura del seu esperit”. Ara no és Magrite qui parla, sinó el Josep Pla de les Notes disperses, que potser tampoc agradaria a les jubilades de Miami.

Tornar a Noms propis