John Waters & J.D. Salinger

John Waters (Baltimore, 1946) és un director de cine i escriptor que va anticipar el triomf de la baixesa amb dècades d'antelació. Abans que s'esgotessin les formes de la ficció, va intuir que calia explorar les parcel·les més morboses de la realitat. Expert en la família Manson, lector assidu de l'Enciclopèdia del Crim i col·leccionista de nines inflables, Waters va ser el primer que va utilitzar una actriu pornogràfica (Traci Lords) en una pel·lícula "convencional" com Cry baby, combinada amb Johnny Depp, Iggy Pop i Patricia Hearst. ¿Qui no recorda l'escena de l'obès transvestit Divine ingerint excrements de gos al film Pink Flamingos?

   Marcel Duchamp considerava que l'art és el contrari del bon gust. En aquest sentit, Waters és un artista integral. En el seu llibre The obsessions of John Waters, incloïa una llista de deu preceptes per fer-se famós que es pot aplicar perfectament a la literatura que ve, des dels "caníbals" estil Italian Psycho fins a les confessions de nimfòmanes, heroïnòmans i mutiladors en sèrie. Els consells són els següents: Exageri les seves peculiaritats; Autopromocioni's (recomana vivament servir-se del periodisme); Utilitzi la seva família (sobretot si són rics o escriptors); Canviï de residència (per poder mentir sense testimonis); Converteixi's en animal (per escriure autobiografies); Tingui problemes sexuals; Posi’s malalt (recomana abusar de les drogues); Sigui desgraciat (un suïcidi fallit és ideal per adquirir protagonisme); Mati algú (¿qui rebutjaria les memòries d'un homicida?); i el consell més infal·lible: Mori's (si pot ser, de mort violenta, preferentment assassinat). Sens dubte, els lectors recordaran exemples recents que han seguit amb èxit alguns d'aquests consells.

   En un conte de J. D. Salinger, una noia de tretze anys pronuncia una frase inoblidable davant un soldat americà que està a punt de participar en el desembarcament de Normandia: "Estic molt interessada en l'abjecció." Em temo que el que aleshores era extravagant, avui ha esdevingut una tendència massiva. Només ens queda la distinció creada pel mateix Waters, que es preava de distingir el bon mal gust del mal mal gust.

Tornar a Noms propis