Noms propis David Foster Wallace

   Un dels mèrits de David Foster Wallace (Ithaca, Nova York 1962 – Claremont, Califòrnia 2008) va ser retratar a la perfecció la síndrome del que ell anomena Clang Bird, aquell ocell fictici que volava en cercles cada vegada més estrets fins que acabava engolint-se a si mateix. La pruïja d’autoanàlisi digressiva que caracteritza aquest autor va trobar un instrument eficaç en les notes a peu de pàgina, que ell va saber convertir en una peculiar forma d’art situada a mig camí entre la ironia i la paranoia.

    A les ficcions de Foster Wallace, la funció de les notes al peu no es limita a ampliar un concepte o a facilitar una referència: les seves notes detallen accions paral·leles, introdueixen nous punts de vista, contradiuen el que acabem de llegir i poden arribar a convertir-se en narracions secundàries més extenses que el text principal (una de les notes del conte La persona deprimida, per exemple, supera les tres mil paraules). És més: les notes al peu també poden tenir notes al peu, de manera que l’efecte espiriforme es multiplica i el lector acaba perdent peu.

    Ara canviem aparentment de tema. A la galàxia sentimental de David Foster Wallace, dues estrelles brillen amb llum pròpia. La primera és Mary Karr, una poeta casada que no li feia gaire cas. L’any 1990, l’escriptor es va presentar a una festa amb un vendatge i va demanar per ella. Una vegada localitzada, va destapar el vendatge, que cobria un tatuatge format per un cor i una paraula: Mary. Fins aquí, l’anècdota.

   La continuació arriba una dècada després, quan Foster Wallace coneix la seva parella definitiva, l’artista Karen Green. El tatuatge anterior s’havia mig esborrat, però encara era possible distingir-hi algunes lletres. La solució, tal com explica D. T. Max a la seva biografia, va ser mantenir el tatuatge del cor però ratllar el nom i afegir-hi un asterisc al costat. Més avall, en el braç, Foster Wallace s’hi va tatuar un segon asterisc que anava seguit del nom de Karen. D’aquesta manera el seu cos es convertia en un text disposat a rebre notes actualitzadores. Després d’esgotar les notes al peu, David Foster Wallace va inventar la nota al braç.

Tornar a Noms propis