Noms propis John Updike & Wes Anderson

   La malenconia grega era la mateixa tristesa vaga, profunda i assossegada que més tard els romàntics van anomenar spleen. També es pot considerar com el dolor d’existir que duu afegit un polsim de bellesa epifànica. Dels malencònics es deia que comprenien els assumptes més elevats perquè harmonitzaven amb Saturn, el planeta més elevat.

   El 1980, l’escriptor nord-americà John Updike va publicar Encara d’alguna utilitat, un dels contes més malencònics que he llegit mai, a la revista The New Yorker. La sinopsi és senzilla: un home ajuda la seva anterior esposa a buidar la casa on havien viscut amb els seus fills. A les golfes, troben dotzenes de jocs de taula. Potser encara serien útils si algú els donés una oportunitat. Però els fills, que encaren el final de l’adolescència, prefereixen llençar-los. El pare i els fills observen els jocs que alguna tarda de diumenge els devien emocionar, però que ara amb prou feines recorden. Llavors l’home s’adona de dues coses. La primera, que no va jugar prou amb aquells jocs; la segona, que ara no hi vol jugar ningú. Heus aquí un moment malencònic: el d’allò que va ser –o millor encara, que no va acabar de ser- i que ja no podrà tornar.

   Vint anys més tard, Wes Anderson va incloure un recurs semblant en una escena de la pel·lícula The Royal Tenenbaums: Gene Hackman i Ben Stiller, un pare i un fill que amb prou feines es parlen, discuteixen agrament dins un traster que fa funcions d’armari, les estanteries del qual són atapeïdes de jocs de taula ordenats, apilonats i abandonats. El fill deixa anar una frase especialment cantelluda, tanca el llum i surt. Després de mantenir-se un instant a les fosques, el pare acciona l’interruptor i es troba voltat dels jocs que un dia va regalar al seu fill. És el moment idoni perquè inundar-se de malenconia: aquell humor negre que segons el poeta Henry Longfellow s’assembla a la tristesa com la boirina s’assembla a la pluja.

Tornar a Noms propis