Noms propis Michel Tournier

   Vivim una època gòtica. Els adolescents es tenyeixen els cabells d’ala de corb, s’unten els ulls de kohl, vesteixen capes, es pengen crucifixos, imiten el look de venes tallades d’Evanescence. Els models oscil·len entre Emily the Strange i la Núvia Cadàver. Els caràcters gòtics, les gothlolites i el gothabilly són cool. Si Edgar Allan Poe sortís de la tomba, se’n faria creus.

   Psicolègs a tant la línia, totòlegs i marasses es pregunten per l’origen d’aquest interès juvenil pels temes funeraris. Per saber-ho, en farien prou de llegir un conte que Michel Tournier va publicat el 1978 i que Edicions 62 va traduir el 1988 dins el recull El gall fer.

   El títol del conte és La noia i la mort. Els trets físics de la noia, Mélanie, són "la magror i una pal·lidesa accentuades per la feixuga tofa dels cabells negres". Pel que fa a les inclinacions, "manifesta una curiositat apassionada, gairebé morbosa, per tots els personatges cèlebres conndemnats a mort i sotmesos a suplici". Aviat ens adonem que aquest interès deriva d’un avorriment vertiginós. Mélanie es troba aclaparada pel pes de l’existència, immersa en un tedi obsessionant que li fa veure la vida com una inacabable successió de grisors. Només el sexe ("la petite mort", que en diuen els francesos més goticitzants) i sobretot la imatge de la mort, li permeten sobreposar-se a la buidor que l’envolta.

   Amb el temps, Mélanie aconsegueix sobreviure gràcies al pensament del suïcidi. Només la visió de la corda que ha lligat a la biga mestra del sostre li dóna l’escalfor que necessita. Més endavant, hi afegirà el contacte amb la culata d’una pistola o la contemplació d’un plat de bolets verinosos. Com diu el narrador, "la perspectiva de la mort era l’única cosa capaç d’arrencar-la de l’engoliment en la nàusea de l’existència".

   La malenconia juvenil exigeix viure en una transformació contínua. Tan sols canviant frenèticament d’amics, d’amors, d’activitats, d’espais, es pot ajornar la decepció fatal. No hi ha cap canvi més radical que la mort: d’aquí ve el flirteig amb la imatgeria funerària. Quan assoleix aquest estat tan desitjat, la cara de Mélanie s’il·lumina amb la joia de no viure.

Tornar a Noms propis