Noms propis Boris Tomasevski

   Qualsevol ciutadà que hagi estudiat literatura o que hagi assistit a algun curs d’escriptura creativa ha sentit a parlar del clau de Txékhov: “Si al principi de la narració es parla d’un clau clavat en una paret, al final l’heroi haurà de penjar-se justament d’aquest clau”. La frase es cita com a exemple de l’economia que ha de regir la trama narrativa, on cada element té la seva funció i no hi ha res, doncs, sobrer.

   La idea s’entén, tot i que l’exemple no sembla gaire encertat, ja que un clau penjat en una paret no sembla el lloc més adequat per penjar-s’hi. El cèlebre clau de Txékhov hauria de complir com a mínim tres característiques: estar clavat a una certa altura, ser prou ample perquè hi pogués passar una corda, i tenir la capacitat d’aguantar el pes d’una persona. Com que les narracions d’aquest autor destaquen pel realisme, més d’un lector curiós s’ha estranyat d’una imatge tan forçada i ha buscat la frase a la seva obra narrativa, dramàtica o epistolar. No l’ha trobada mai ningú. Txékhov va dir i va escriure frases semblants, només que en comptes de referir-se a un clau d’on l’heroi s’havia de penjar, es referia a pistoles o a fusells que si apareixien en una obra calia que es disparessin.

   I, amb tot, el clau de Txékhov no és una llegenda urbana (o viral) més, sinó una citació d’autoritat que utilitzen sovint professors universitaris de solvència contrastada. Després d’una breu investigació, podem assegurar que la culpa va ser del formalista rus Boris Tomasevski (1890-1957). És a la seva obra Teorija literatury. Poetika (Leningrad, 1925), recollida en nombroses antologies, on apareix la misteriosa frase de Txékhov. La hipòtesi més plausible és que Tomasevski es va refiar massa de la seva memòria i que no va comprovar la citació.

   Anton Txékhov (1860-1904) és més conegut per plasmar la realitat, tan atzarosa, que no pas per forjar maquinàries narratives implacables com feia per exemple Edgar Allan Poe. Les frases de Txékhov sobre pistoles o fusells que cal disparar es poden entendre com a reserves iròniques, com una reducció a l’absurd de les lleis de causa-efecte aplicades a la literatura. En el seu conte En el clau (1883), el que hi penja és tan sols una gorra. A l’escena final no hi ha morts ni ferits, tan sols un dinar escàs que s’ha refredat.

Tornar a Noms propis