Juli Soleràs

   L'experiència sembla confirmar les idees de Henry David Thoreau (1817-1862), que sostenia que n'hi ha prou amb la notícia d'un sol crim per conèixer-los tots i que trobava inútil, per tant, la lectura de la premsa, que no fa sinó acumular casos essencialment idèntics.

   Amb els anys, s'obre pas la idea que una característica de l'adolescència és la impermeabilitat davant els coneixements heretats. És freqüent que en una primera fase vital tinguem fe en la capacitat de transformació de la societat, però que, passats els anys, tendim al conformisme que abans ens semblava vergonyós. La quimera sembla tan biològicament inevitable com l'acne.

   Joan Sales va copsar el fenomen a Incerta glòria (1956). La visió del jove com a presoner de l'etern retorn apareix en la breu relació que va mantenir Juli Soleràs amb el periodisme abans de la guerra civil. Aquest personatge, aleshores un estudiant universitari, publica un article a la revista Mirador titulat La rebel·lió dels joves. Els amics de Soleràs el devoren amb fruïció, ja que, en paraules de Trini, "ens semblava aleshores que tot l'univers girava entorn nostre". Al cap d'un temps, Soleràs torna a la redacció de Mirador per mirar de col·locar un altre article. Val la pena reproduir íntegrament la resposta que rep: "Jove, d'articles sobre La rebel·lió dels joves només en publiquem un cada any, no s'hi faci il·lusions. Més d'un article sobre aquest tema, els lectors no ho suportarien. És un article, ¿com li diré?, com aquell altre de Ja s'han vist les primeres castanyeres. Potser li diria que torni l'any que ve, quan hi hagi una altra vegada saragata a la universitat i els estudiants tornin a ser notícia; però resulta que cada any l'autor de l'article La rebel·lió dels joves ha de ser nou; no és com el de les castanyeres, que el pot fer cada any el mateix redactor".

Tornar a Noms propis