Mary Shelley & Ausiàs March

Una de les escenes culminants de Frankenstein és la que recull el segon capítol de la segona part, on el monstre formula un devessall de retrets al seu creador. "Recordeu que sóc creació vostra; hauria de ser el vostre Adam, però més aviat sóc l'àngel caigut", li diu. I, més endavant: "M'acuseu d'assassinat i, tanmateix, amb la consciència ben tranquil·la destruiríeu la vostra pròpia criatura."

   Subjau en l'argumentació del monstre la idea que, per dur la vida que li ha tocat viure, era preferible no haver estat creat, amb més motiu si no l'havia demanada. És el mateix que retreu el diable a Déu a El paradís perdut de John Milton, precisament en l'epígraf que Mary Shelley va triar per obrir Frankenstein:

És que vaig demanar-vos, Creador, que de l'argila
Em modeléssiu home? És que vaig sol·licitar-vos
Que m'aixequéssiu de la foscor?

   Si Mary Shelley hagués conegut la literatura catalana medieval potser hauria trobat un antecedent més antic de la interpel·lació a Déu. Em refereixo als versos 193-196 del Cant espiritual d'Ausiàs March, on ressonen els mateixos retrets:

Tu creïst me perquè l'ànima salve
e pot-se-fer de mi saps lo contrari.
Si és així, per què, doncs, me creaves,
puix fon en Tu lo saber infal·lible?

   Les implicacions metafísiques del que fa dir John Milton a Satan, i del que farà dir Mary Shelley al monstre de Frankenstein ja apareixen, amb una extraordinària força expressiva, al segle XV. És la paradoxa –la injustícia- de crear un ésser per condemnar-lo, recreada amb magnífica insolència per Ausiàs March en aquest vis-à-vis. Al capdavall, més que com una crítica a la supèrbia de la raó, o com un precedent de la ciència ficció, Frankenstein també pot ser llegit com una metàfora de la relació entre l'home i la divinitat; una metàfora que Ausiàs March ja havia resolt, dos segles abans que Milton, d'una manera molt més agosarada.

Tornar a Noms propis