Tom Sawyer & Huckleberry Finn

L'any 1864 Mark Twain va acabar la novel·la Tom Sawyer, i l'any següent va començar a escriure'n la continuació: Huckleberry Finn. La majoria de lectors troben que el segon llibre és molt superior. Ernest Hemingway va escriure que "tota la literatura nord-americana moderna" prové de Huckleberry Finn. La gran diferència entre els dos llibres és que el primer l'escriu un narrador més o menys identificable amb Mark Twain, mentre que el segon és obra del mateix Huckleberry. La seva veu narrativa, col·loquial i aparentment maldestra, configurarà gran part de la narrativa nord-americana posterior: El vigilant en el camp de sègol no és més que l'adaptació del mateix esquema als anys quaranta.

   Generalment es considera Tom Sawyer una bona obra juvenil, sense gaire transcendència. Ara bé, l'últim capítol, que recull el diàleg entre Tom i Huck, fa de frontissa dels dos llibres. Recordem-lo. Després d'un seguit d'aventures, els dos amics s'han fet rics. Tom està satisfet: la família de Becky Thatcher l'ha acceptat, i va camí de convertir-se en advocat. Huck, en canvi, no està content amb la seva sort. La convivència amb la vídua Douglas és una barreja d'obligacions (rentar-se, pentinar-se, menjar amb coberts, dur sabates el diumenge) i de prohibicions (renegar, mastegar tabac, etc.). No tarda a enyorar els temps en què era "lliure i feliç" i s'escapa. Durant dos dies el busquen en va. Només Tom sap on pot ser. Quan es troben, es produeix una escena memorable: el diàleg entre maduresa i joventut, entre l'integrat i l'apocalíptic, entre el que neda i guarda la roba i el que està disposat a cremar les naus. D'aquest diàleg, com és natural, en surt vencedor el futur advocat Tom Sawyer, el trapella civilitzat, expert en les arts del llenguatge i la simulació.

   "Ho he intentat i no funciona", es defensa Huck. Es queixa de la roba, dels horaris rígids, dels sermons del diumenge. Tom apel·la al tòpic de la quantitat: "Tothom ho fa així, home". Però Huck no és com tothom: "Ser ric no és tan bestialment fantàstic com sembla. És pesadíssim, t'avorreixes, sues i sues, i tot el temps voldries ser mort". I afegeix un dels eixos morals del llibre: "Només em fan el pes les coses que costa molt d'engrapar". Tom insisteix: si prova aquesta vida, li acabarà agradant. Però és inútil. Fins que li explica que es pot ser ric i bandoler alhora. És més: ser ric és la condició per ser bandoler: "No et podem deixar entrar a la nostra partida si no ets una persona respectable".

   Aquest passatge és cabdal, no solament perquè vincula riquesa i criminalitat, sinó perquè manté l'argument "social": si Huck es fa bandoler sense "canviar", la gent dirà que la partida de Tom Sawyer són una colla d'arreplegats. Tom, de fet, li està oferint una simulació del bandidatge, una partida "artística" de bandolers. El discurs de Tom es pot llegir com un elogi de la literatura. A l'últim, Huck entén que se li demana que continuï fent el que li agrada, però que procuri fer-ho d'amagat: una manera de veure la civilització.

   En les últimes pàgines del llibre, doncs, Huck viu la seva epifania: s'adona que hi ha una tercera via entre el vagabundeig i la bona societat, la via de la mentida i el simulacre, que pot conduir a la creació. No és casual que l'últim capítol s'inicïi amb una apologia de la mentida. El llibre acaba amb una declaració de Huck que incorpora totes les contradiccions del discurs del seu amic: "Em quedaré amb la vídua fins que em podreixi, Tom. I si arribo a ser un bandoler famós, i tothom parla de mi, em sembla que ella estarà ben orgullosa d'haver-me recollit del carrer, oi?". Després d'aquest diàleg, les sortides que té Huck són dues. Una és anar-se'n del poble i inaugurar la tradició de la fugida iniciàtica, que prosseguirà amb Jack Kerouac i culminarà amb les road-movies estil Easy rider o Thelma i Louise. L'altra sortida és consagrar-se a l'art de la simulació, com li proposa Tom Sawyer. En el segon llibre, Huckleberry Finn, coincideixen les dues propostes: Huck fuig, i aconsegueix convertir aquesta fugida en literatura. Però en una nova mena de literatura, oral i plenament moderna, com no s'havia escrit mai. O, per dir-ho en paraules de Hemingway: "Abans de Huckleberry Finn no hi havia res. Després, no hi va haver res de tan bo."

Tornar a Noms propis