Edgardo Rodriguez & Fidel Castro

   La història és plena d’escriptors que s’han equivocat a l’hora de graduar la distància amb el poder. Hi ha els qui s’hi han acosta massa i s’han convertit en homes de partit, en càrrecs públics, en propagandistes. Aquestes ocupacions es poden dur a terme amb una gran dignitat professional , però la feina d’escriptor se’n ressent. Hi ha escriptors, en canvi, que s’han allunyat absolutament del poder, brandant l’orgull dels qui volen ser independents sense aconseguir-ho, i han acabat fent els papers més ingrats de l’auca, és a dir, segregant una bilis que no resulta gaire aconsellable per a la literatura.

   He trobat una bona aproximació al poder en la magnífica antologia de cròniques Mejor que ficción, que Jorge Carrión va publicar a Anagrama. Em refereixo a Cenando con Nietzsche y Fidel el 12 de enero de 2000, escrita per l’escriptor porto-riqueny Edgardo Rodríguez Juliá.

   Com a membre del jurat del premi literari Casa de las Américas, Edgardo Rodríguez va ser convidat a un acte protocol•lari al Palau de la Revolució de Santiago. És el moment en què tots els mitjans estan pendents del nen Elian Gónzález, “segrestat” a Miami pel seu pare. Fidel Castro, com a bon publicista, rep els membres del jurat personalment i hi sopa. Edgardo Rodríguez aprofita per fer una crònica de l’acte que no és pamfletària ni tampoc ingènua. Se serveix de l’observació, però també de les lectures, i ultima un retrat del dictador que inclou els recursos més feliços de la narrativa sense abandonar el terreny del periodisme.

   Edgardo Rodríguez es fixa en l’arquitectura, la gastronomia, la indumentària, l’oratòria i la comunicació no verbal, recorda episodis històrics i utilitza el llenguatge amb precisió creativa: “Cuarenta años de Revolución y testarudez gallega lo han vuelto faraónico”, “Es como si flotara un poco en su propio carisma”, “Vive la paradoja de la inmovilidad revolucionaria”.

   El resultat, com ocorre en les millors cròniques, té a veure amb la veritat i també amb la bellesa. Quan arribem al final, hem obtingut una aproximació al règim cubà més intensa –podríem dir: més més humana- del que ens ensenyen les estadístiques, i hem passat una estona que ens ha enriquit i ens ha fet créixer a còpia de frases contundents. “Fidel, sobre todo, es un cubanazo algo espeso y municipal”.

Tornar a Noms propis