Noms propis Mercè Rodoreda

   Un dels trets distintius de La plaça del diamant és el poder evocatiu que hi tenen els aromes. Vegem-ho.

   En Quimet, la figura viril, desprèn una olor de suor forta i d’aigua de colònia esbravada, mentre que en Pere –més dolç i empàtic- s’associa amb la Rambla de les Flors, envaïda per perfums naturals. Una de les emanacions més remarcables és la que es produeix amb l’arribada de la República: "Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella, un aire que va fugir, i tots els que després van venir mai més no van ser com l’aire aquell d’aquell dia que va fer un tall en la meva vida, perquè va ser amb abril i flors tancades que els meus maldecaps petits es van començar a tornar maldecaps grossos".

   La casa dels senyors desprèn perfum de llessamí, i l’església està amarada d’encens, però l’olor que predomina a tot el llibre és la de colom. Aquests animalets invasius operen com el basso ostinato de la novel·la: "Em semblava que tota jo, cabells, pell i vestit, feia pudor de colom". La ferum no s’esvaeix de la casa ni tan sols quan és neta.

   La botiga d’Antoni desprèn, si fa no fa, els efluvis de totes les adrogueries: s’hi barreja l’olor dels hules, de sabons i d’aigua de colònia. El llit de l’adroguer ("l’esguerradet"), com és previsible, no emet cap olor eròtic: "El llit d’Antoni era dels seus pares, fa l’olor de la seva família, de les mans de la seva mare que a entrada d’hivern li feia pomes al caliu". A l’últim capítol es concentren les olors: la dels coloms omnipresents, la del salfumant amb què la Colometa volia matar els fills, la de la plaça del Diamant. Acabem amb un decasíl•lab que Mercè Rodoreda camufla entremig de la prosa: "Els crisantems llençaven pudor amarga".

Tornar a Noms propis