Robert Robert & els altres

El lector de contes no disposa d'una llista consensuada d'obres influents, com les que tenen a l'abast els lectors d'altres gèneres. Un cànon català de contes podria dissipar els dubtes que mantenen uns quants lectors (i autors) que no estan segurs dels criteris útils per valorar un relat curt. Els paràgrafs següents volen contribuir a resoldre aquesta mancança.

   L'autor dels primers contes en llengua catalana del segle dinou va ser Robert Robert, que va publicar peces inequívocament costumistes a Un Tros de Paper a la dècada de 1860. Eren textos caricaturescos i vivaços, és a dir, impurs: Pompeu Fabra encara havia de néixer. A començaments de segle XX Joaquim Ruyra dignificaria aquella llengua balbucejant amb Marines i boscatges, on el rerefons, prim i descriptiu, es veu compensat per una prosa rica, sí, però també elegant. Unes quantes de les glosses d'Eugeni d'Ors, entre les quals les de La Ben Plantada (1911) duen al límit la tensió entre l'estil saborós i l'anècdota inexistent. A la dècada de 1920, Josep Pla aconseguiria, amb la sèrie Coses vistes, extreure el rendiment màxim a una llengua basada en la parla popular però literaturitzada sense complexos. Poc abans de la guerra, Salvador Espriu apuntaria amb Ariadna al laberint grotesc en una direcció contrària: als seus contes hi predomina una veu estrafeta i reflexiva, d'una maduresa sorprenent, aturada en sec el 1936.

   Als anys cinquanta, els Mites de Jordi Sarsanedas mostren una llengua barroca i unes trames oníriques perfectament competitives. En una altra línia, a les dècades següents Mercè Rodoreda aconsegueix donar una veu versemblant a personatges senzills però evocadors: els contes de La meva Cristina i Semblava de seda mantenen intacta la seva força, basada en la mateixa retòrica de la naturalitat que professava Josep Pla. A finals dels anys setanta i començaments dels vuitanta, Quim Monzó demostra que en la llengua de Verdaguer es poden construir narracions d'una modernitat rabiosa. Des de llavors, els observadors que vinculen el català al jocfloralisme i la carrincloneria s'han quedat sense arguments.

   És difícil elaborar una llista dels millors contistes d'avui dia. En tot cas, hi hauria d'aparèixer el primer llibre de Toni Sala, l'últim de Ponç Puigdevall i tots els de Pere Guixà. En aquest punt, el cànon està tancat per obres.

Tornar a Noms propis