Noms propis Francesc Pujols

   No em veig amb cor de jutjar les aportacions filosòfiques de Francesc Pujols (1882-1962), però m’agraden més les frases que improvisava amb els amics que no pas la seva prosa, més aviat espessa. Dels seus llibres, el que prefereixo no el va escriure ell, sinó el seu arxiver, Isidre Clopas: Anecdotologi de Francesc Pujols.

   És difícil esbrinar si Pujols feia broma quan assegurava que amb les seves investigacions havia impedit l’expansió del comunisme al món, o quan declarava que les universitats “només es poden tolerar, com les presons”. Com que no disposem del context on es va produir cada afirmació, tampco podem saber del cert si quan va dir que el català era una llengua que servia sobretot “per parlar amb un mateix” feia una aproximació sociolingüística o simplement exhalava una boutade.

   Anecdotologi de Francesc Pujols presenta un món serè i bonhomiós on se succeeixen amb naturalitat les frases més peregrines. Dels centenars d’anècdotes que recull Isidre Clopas em quedo amb tres. Primera: porten un boig al frenopàtic i quan llegeix la placa del carrer, exclama: “Ah! Aquí els frenen”. Segona: el dia que van preguntar a Pujols si era millor ser casat o solter, ell va respondre que vidu. Per explicar la tercera necessito més línies. Després d’una conferència d’Albert Einstein, un dels assistents va demanar a un altre què era allò de la quarta dimensió. Quan l’hi va haver explicat, va preguntar: “I les altres tres?”

   Els especialistes han establert que els humors estan vinculats a la idiosincràsia nacional. Si et fa riure Louis de Funes, ets francès. Si et fa riure Barragán, ets espanyol. Si et fa riure Joan Capri, ets català. Al costat d’aquesta dimensió espacial n’hi ha una altra de temporal. La debilitat que sent Francesc Pujols pels malentesos còmics propiciats per la ingenuïtat o la petulància em recorda les vinyetes del TBO, és a dir, la mena d’humor blanc que feia riure als nostres pares i que deixa indiferents als nostres fills. Repassar les pàgines d’aquest anecdotologi permet passejar-se per un sentit de l’humor que, com els personatges que retrata, tendeix a l’extinció.

Tornar a Noms propis