Jean-Noël Pancrazi & Joan Daniel Bezsonoff

   Des de Proust sabem que l’evocació nostàlgica requereix frases llargues i lentes: morboses. És així com Jean-Noël Pancrazi (Setif, 1949) recupera a La senyora Arnoul la seva infantesa a la vila de Batna, a Algèria, poc abans de la independència. La solitud del protagonista, que tot just s’inicia en els misteris de l’adolescència, s’empara en la solitud d’aquesta veïna malcasada que no és sotmesa a cap descripció física al llarg del llibre. La senyora Arnoul li fa d’amiga i de tieta, l’acompanya amb “la tendresa que havia après a mantenir exiliada al fons d’ella mateixa”.

   El traductor, com no podia ser d’altra manera, és Joan Daniel Bezsonoff, la biografia del qual es confon amb la de l’autor. Fascinats ambdós per la “pèrdua” d’Algèria, l’un neix quan fa pocs mesos que l’altra n’ha tornat. Tots dos tenen arrels a Perpinyà, han viscut a París, han treballat com a professors i han escrit sobre l’Algèria francesa sense maniqueismes ni rancúnia: “He traduït aquest llibre perquè ja no suportava que tants lectors catalans no el poguessin llegir”.

   Com Mercè Rodoreda a La plaça del diamant, Jean-Noël Pancrazi narra el conflicte a partir d’una mirada innocent i alhora realista. A través dels ulls d’un nen assistim als primers atemptats contra la població francesa, als bombardejos indiscriminats, al toc de queda, a les execucions sumàries, a les accions de l’OAS, a la sospita permanent, a la partida final cap a la metròpoli. La senyora Arnoul, mentrestant, “les mans enrogides pel mànec de la planxa”, passa les estones viatjant sense moure’s: en un vagó aturat, a la superfície esfèrica del mapamundi. Quan els passen per damunt les cabines il·luminades dels avions, dona i infant somien que s’envolen.

   Jean-Noël Pancrazi evoca amb un detallisme obsessiu, en oracions on les subordinades desborden com la memòria, aquells anys en què abans d’asseure’s a la sala del cinema calia comprovar que no hi hagués cap bomba sota la butaca. Agafada de la mà del protagonista, mentre difumina l’entorn amb ajuda de la fantasia, la senyora Arnoul podria haver dit, amb Rimbaud, “par délicatesse, j’ai perdu ma vie”.

Tornar a Noms propis