Noms propis Joyce Carol Oates

   Qui consulti alguna de les pàgines web de l’escriptora nord-americana Joyce Carol Oates veurà que és especialista en Fiodor Dostoievski, Charles Dickens, William Shakespeare, Iris Murdoch, les germanes Bronte i... el boxador Mike Tyson. No només això: aquesta prolífica autora d’aspecte fràgil, professora d’escriptura creativa a la Universitat de Princeton, té publicat un breu però apassionat assaig sobre la boxa, que va ser publicat en castellà el 1990 per l’editorial Tusquets amb el títol Del boxeo.

   Com la majoria de les convencions literàries, les regles d’aquest esport van ser establertes al segle XIX. Segons Joyce Carol Oates, la boxa és una forma d’art que pot tenir la força que Emily Dickinson atribuïa a la gran poesia: saps que és gran quan et fa volar el cap (mantinc que cal llegir la frase en sentit figurat). Però la relació entre literatura i boxa no es limita a l’emoció que projecta sobre el lector/ espectador. Trobem paral·lelismes entre l’entrenament rigorós que seguia Rocky Marciano i la pràctica creativa que l’hebraista Luis Alonso Schökel anomena "polarització": deu dies abans del combat, Marciano no agafava el telèfon, no escrivia cartes, no tastava aliments nous, no viatjava en cotxe: tot el que no era el combat deixava d’existir.

   Però quan ens adonem de la metàfora última que estableix Joyce Carol Oates és quan llegim que si tants escriptors (des de Jonathan Swift, Alexander Pope, el doctor Johnson i Lord Byron) s’han sentit atrets per la boxa és pel "sistemàtic cultiu del dolor en aquest esport en nom del projecte, d’un objectiu vital". Referint-se a Jack LaMotta, l’escriptora estableix el símil definitiu: "Avançar pel dolor cap al triomf –o l’aparença del triomf- és l’esperança de l’escriptor, com ho és del boxador".

Tornar a Noms propis