Vladimir Nabokov & Francesc Serés

Una de les millors maneres de comprovar la solidesa dels mites i de les construccions literàries és sotmetre-les a actualització: a reinterpretació. Prenguem, per exemple, la coneguda història del pastor mentider. Actualment és impossible referir-s'hi sense tenir present que, en més d'una ocasió, Vladimir Nabokov va sostenir que el protagonista –un bromista una mica pallús- és l'inventor de la literatura.

   Nabokov és l'autor de moltes paràboles sobre la creació. Una de les meves favorites és la del prestidigitador Shock, inclosa al conte L'Elf Patata, escrit en rus a l'exili berlinès l'any 1929. La senyora Shock arriba a comprendre, amb els anys, que el seu marit és un poeta, però no s'acostuma al fet que hagi de demostrar el seu art en tot moment i circumstància, fins i tot quan s'assabenta que ella li ha estat infidel amb el nan del circ. Tota la lúcida crueltat de l'art es concentra en el moment en què, després de suïcidar-se en una gloriosa escena de gelosia, el prestidigitador cluca l'ullet a la seva dona des del mirall de l'habitació mentre es fa el nus al llacet abans d’anar a la pista a fer el número següent.

   A la novel·la Una llengua de plom, Francesc Serés (Saidí, 1972) reelabora el mite del pastor mentider quan afirma que el llop ja havia fet estralls en el ramat la primera vegada, i la segona, i la tercera: els mentiders són els altres, els covards que es van empescar el conte del pastor mentider per no haver d'auxiliar-lo, per tenir una excusa per deixar-lo lamentar-se sol enmig dels xais degollats i de les cries mortes d'esgotament. Així, Francesc Serés ens recorda que, al costat de la creació gratuïta –sempre provocadora- i de la creació com a venjança, molt sovint l'art és una de les formes que adopta l'interès, la insolidaritat o, per dir-ho en termes biològics, l'instint de supervivència.

Tornar a Noms propis