Monterroso & Arreola

"Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí." El tòpic afirma que aquest conte d'Augusto Monterroso és el més curt del món. L'escriptor mexicà Juan José Arreola, que va compartir pis amb Monterroso a l'època d'estudiant, suggereix una interpretació metafòrica: el presumpte dinousaure no és més que el malnom d'un estudiant que vivia al mateix pis. El tal Dinosaure solia explicar les seves penes als amics quan menys es podien defensar, és a dir, quan, estirats al llit, es disposaven a agafar el son. Sovint la llargada de les confessions era tan extrema que l'endemà, quan es despertaven, trobaven el noi a l'espona del llit, explaiant-se en un monòleg sord. Aquest podria ser el component diguem-ne autobiogràfic del conte.

   Quan era a l'hospital, convalescent d'una intervenció quirúrgica a la vesícula biliar, Augusto Monterroso va rebre la visita d'un amic que, només de veure'l, va deixar anar una brevíssima frase, amb la qual va polvoritzar el rècord del dinosaure: "Había una vez... ícula."

   Alguns narratòlegs sostenen que tot conte explica dues històries, una de visible i una de subterrània, que solen confluir al final. En el conte del dinosaure hi ha dues accions, representades per dos verbs. En el conte de la vesícula, en canvi, no hi ha dos verbs, sinó dos plans, que coincideixen en el desdoblament d'una paraula. Aquests dos contes representen les dues grans tendències literàries: la que es limita a explicar una història, utilitzant el canal lingüístic de manera neutra, i la que cedeix el protagonisme al llenguatge. La primera tendència és la de l'èpica, del folklore, de la versemblança aristotèlica; la segona és oulipiana, paronomàsica i, doncs, intraduïble. Una tercera tendència seria la reinterpretació de fets literaris a la manera de Juan José Arreola.

Tornar a Noms propis