Mecano

   El 1981 la majoria dels joves d’aquest país s’identificaven amb el protagonista de la cançó Perdido en mi habitación, del grup Mecano, que narra el sentiment de malenconia que envaeix algú que s’avorreix sense remissió durant una tarda que s’allarga fins a la nit. Ignoro si la lletra tenia pretensions sociològiques, però avui dia serveix per mesurar la distància que separa els joves d’ara dels que ho érem trenta anys enrere.

   Pel que fa al consum de substàncies estupefaents, podem afirmar que no s’han produït gaires canvis. Entre les legals, la cançó esmenta el tabac i la cervesa. Més endavant es refereix a “alguna pastilla”, sense especificar si el narrador l’ha adquirida en una farmàcia o si li ha arribat a través d’algun canal alternatiu.

   L’estrofa que ens interessa més és l’última, ja que el narrador, abatut per la soledat, es planteja la possibilitat de consumir algun producte cultural: “No sé qué libro mirar,/ qué revista ver,/ la tele se acaba,/ qué se puede hacer.” Fixem-nos en aquests versos reveladors. En primer lloc, “la tele se acaba” perquè llavors els canals (un o, en algunes zones privilegiades, dos) posaven fi a la programació a prop de la mitjanit, amb el conegut programa Despedida y cierre i la no menys fascinant Carta de ajuste, que avui recordem amb estupor. En segon lloc, les paraule s“qué revista leer” indiquen que a la casa del narrador s’hi podia trobar més d’una publicació periòdica en suport paper. Però el vers que em té el cor robat és el que diu “No sé qué libro mirar”. Si algú dubtava que l’avorriment és un dels motors de la cultura, en aquesta cançó hi trobarà la confirmació empírica. En efecte: a començaments dels anys vuitanta, el tedi vital era tan abassegador que fins i tot la lectura semblava una bona arma per combatre’l.

   Entre les grans pèrdues de les últimes dècades anys hem de consignar les hores d’avorriment, que propiciaven de manera indirecta i pacífica el moblament de cervells. Em temo que si els que vam ser joves llavors vam llegir més no va ser pas per mèrit nostre, ni dels pares, ni dels mestres, sinó per la necessitat d’emplenar una buidor que no ens desemparava. Avui dia, em temo que pocs joves es perden en una habitació –pocs joves es plantegen quin llibre obrir- si no és que els falla el rúter o es produeixen problemes de subministrament elèctric.

Tornar a Noms propis