Noms propis Marshall McLuhan

   Durant els anys seixanta i setanta, altament ideologitzats, Marshall McLuhan va contemplar els media amb una nova mirada, exempta de moral. Aleshores va ser acusat de reaccionari, però els anys li han acabat donant la raó.

    Provinent de la història de l’art, aquest autor canadenc va establir que els instruments que utilitzem per accedir al coneixement transformen la nostra manera de pensar. Així, els llibres impresos són els primers articles del món uniformes, repetibles i produïts en sèrie i en massa: aporten el paradigma d’una cultura d’articles intercanviables, d’interessos industrials, que serà l’origen del mercat modern i de l’exèrcit nacional. L’invent de Gutenberg també va fer variar les idees sobre l’estil, l’originalitat i la propietat literària, ignorades a l’època del manuscrit. L’Homo typographicus, sorgit de la impremta, es caracteritza per l’individualisme i el nacionalisme, per buscar l’essència de si mateix en un món marcat pel fet col·lectiu.

   Després de la galàxia Gutenberg arriba la galàxia Marconi, on es localitza l’aldea global, un nou concepte sense el qual no s’entendria, per exemple, Al Qaeda. Tota la rècula de tertulians i articulistes que especulen sobre la nova manera de saber, d’escriure, d’organitzar i de memoritzar en l’època d’internet i de totes les aplicacions que ha suscitat, des de Wikipedia fins a Tuenti, són mcluhanians, sovint sense saber-ho: moltes de les característiques que atribueixen a l’era internet ja eren ben presents a començaments dels anys seixanta, quan McLuhan va publicar La galàxia Gutenberg. “Som els primitius d’una nova cultura”, va escriure llavors, una frase que sento pronunciar cada dia com si fos nova.

   És revelador que l’estil de McLuhan, traspassat fa trenta anys, tingui les característiques de la prosa internàutica. Els seus llibres, on la brillantor de la sentència substitueix la construcció del paràgraf, estan construïts en mosaic, per acumulació més que per desenvolupament. Sinestèsic i paratàctic, es nega a erigir una teoria sense fissures i prefereix perdre’s en exemples dispars, que se succeeixen com espirals decoratives. La seva escriptura és la millor prova que, com diu ell, “l’era electrònica és orgànica, no pas mecànica”.

Tornar a Noms propis