Karl Marx & els altres

Durant tot el segle dinou van sovintejar els manifestos de caire polític, per regla general redactats amb una variació laica del registre messiànicoprofètic. El Manifest Comunista (1848) marca un abans i després en el gènere: Umberto Eco n'ha estudiat els mecanismes retòrics i ha conclòs que funciona com un artefacte literari impecable (¿qui no recorda la feliç obertura sobre el fantasma que recorre Europa?). Ara bé: és al primer terç de segle vint quan les avantguardes artístiques eleven el manifest a la categoria de gènere literari de primer ordre.

   El 1909, els futuristes van publicar un manifest modèlic, a mig camí entre la literatura apocalíptica i el programa d'intencions. "Caleu foc a les biblioteques, inundeu els museus", clamaven. Era difícil restar indiferent davant consignes d'aquesta magnitud. Poc després, el 1920, els dadaistes anaven un xic més enllà quan escrivien "Som assassins". Saltava a la vista que el gènere s'acostava a un carreró sense sortida. "No tenim res a veure amb la literatura", llegim al manifest surrealista de 1925. Era previsible: després de les declaracions precedents, negar la literatura era l'única manera que quedava de practicar-la.

   De llavors ençà, els manifestos són un gènere decadent, aproximadament estèril. Redactar-los i firmar-los és fàcil i còmode, però ha deixat de considerar-se un acte literari. Els últims manifestos sorgits al nostre país són molt lluny de l'època gloriosa del gènere, quan André Breton podia escriure, amb uns nivells d'autoconsciència que molts enyorem: "Parlo i no tinc res a dir". Les fórmules s'han fossilitzat i la tria lèxica no difereix gaire dels preàmbuls constitucionals o de les declaracions benintencionades que segreguen periòdicament les institucions internacionals. Un manifest mínimament creatiu no pot ser obra de gaires persones: els autors del Manifest Comunista eren dos; els del magnífic Manifest Groc eren tres, i altres textos de qualitat semblant van fer-se públics amb menys de mitja dotzena de signatures. L'ànsia de consens condueix a la burocratització del llenguatge i, doncs, estova els textos i els allunya de la literatura. Durant uns quants anys voraginosos, la millor obra d’un autor era el seu manifest. Avui dia, en canvi, el millor manifest d'un autor és la seva obra.

Tornar a Noms propis