Juan Marsé

   A finals de 2012 vam viure una brevíssima però encesa polèmica a l’entorn d’una novel·la en català que presumptament Juan Marsé tenia la intenció d’escriure. La frase –perquè va ser una sola frase-, Marsé la va pronunciar en un acte on casualment jo era present. A hores d’ara encara no he entès com és que algú es va pensar que un escriptor amb una obra en castellà tan consolidada canviarà de llengua quan està a punt de complir vuitanta anys.

   L’acte era la presentació de Periodismo perdido (Blanquerna-Edhasa), l’antologia que ha fet Joaquim Roglan dels textos periodístics que Juan Marsé va escriure des dels anys cinquanta fins als setanta i que dormien el son dels justos. Es tracta d’articles, cròniques i retrats publicats en revistes satíriques, de cinema o de la gauche divine, sovint firmats amb pseudònim, i que tenen un doble valor documental: com a camí paral·lel a l’obra literària de l’autor, i com a testimoni d’una època que ja comencem a veure com a històrica.

   Quan exerceix com a periodista, Juan Marsé escriu amb una precisió molt envejable tenint en compte les dificultats a l’hora d’accedir a la informació en aquella època que encara no era digital i que amb prou feines arribava a analògica. El jovent d’avui no pot imaginar-se les dificultats que s’havien de salvar per veure una pel·lícula quan ni tan sols s’havia inventat el vídeo VHS.

   I, amb tot, Juan Marsé escriu des d’una mitomania molt personal, que recorda la que més endavant construirà Terenci Moix. A l’autor d’Últimas tardes con Teresa, el que interessa més de Hollywood són els malucs, als quals presta una atenció permanent i específica. Així, a The asphalt jungle, Marilyn Monroe ja era “consciente de conducir sus sonoras caderas hacia la inmortalidad”. Aquest adjectiu sinestèsic el comparteix amb Brigitte Bardot, que en un altre text camina “con paso felino y expectante, con sonoras caderas”. Jane Fonda, en canvi, s’ha de conformar amb unes “escuetas caderas contestatarias”. La capacitat d’observació que Marsé dedica a aquesta part de l’anatomia femenina queda palesa quan es refereix a Raquel Welch: “Sus caderas son latinas, pero su contoneo es anglosajón”. En contrast, Marisol Flores és una “chavala de caderas de intemperie”.

   Un dels moments rellevants de Periodismo perdido es produeix en un article publicat el 1972 a la revista Bocaccio, quan, en referència a Sydney Rome, Juan Marsé estableix el teorema dels malucs: “El peso de la seducción de una mujer siempre es igual al del aire que desplazan sus caderas al aproximarse al hombre.”

Tornar a Noms propis