Mariana Alcoforado

   A començaments dels anys quaranta, André Breton, Max Ernst, André Masson i altres creadors més o menys surrealistes van dissenyar un joc de cartes alternatiu: en comptes de reis i reines, genis i sirenes; en comptes d'espases i bastons, flames i estrelles. La sirena de flames –la reina de l'amor- era la monja portuguesa. Va ser jugant amb aquestes cartes que vaig conèixer l'existència del personatge, a començaments dels anys vuitanta.

   A finals dels noranta, vaig retrobar-la en un assaig que Claudio Guillén incorpora a Múltiples moradas, en què defineix les cartes de la monja portuguesa abandonada pel seu seductor com una "il·lusió epistolar de no ficcionalitat". Tot i que van ser editades per primera vegada el 1669, fins al segle vint no es va estendre la certesa que eren escrites per un home, malgrat que al segle Jean-Jacques Rousseau ja havia advertit que era impossible que una dona escrivís tan bé.

   Podem accedir en català, en la bella traducció d'Anna Casasses, a les Cartes d'amor de la monja portuguesa, el primer títol de la col·lecció El Far d'Angle Editorial, especialitzada en textos breus i intensos, és a dir, recomanables. A la portada apareix el nom de Mariana Alcoforado, però a l'epíleg Meri Torras revela el que ja sabíem: que l'autor –un dels autors- és el vescomte de Guilleragues.

   Tant és. De la lectura de les cartes se'n desprèn que l'amor romàntic ja existia abans del romanticisme, que la passió no es pot desvincular del refinament artístic, que els nostres despits i les nostres esperances ja estaven escrites segles abans que les sentíssim. Encara ara sobta la precisió intemporal de les cartes de la monja portuguesa, una de les grans expertes en el goig del patiment i en les paradoxes de l'amor. Les seves reflexions formen un tractat sobre la passió, directe i immarcesible: "Us vaig destinar la meva vida des del primer moment que us vaig veure, i sento un cert plaer en sacrificar-vos-la". I, sobretot: "M'éreu menys car que la meva passió".

Tornar a Noms propis