Noms propis Jesús

   Pocs grups aconsegueixen un èxit de crítica i de vendes com el que va obtenir Manel el 2008 amb el primer disc, Els millors professors europeus. És difícil escatir fins a quin punt les lletres de les cançons en van ser responsables. El que resulta indubtable és que bona part d’aquestes lletres es refereixen a desitjos i a oportunitats que es deixen escapar.

   Roma s’inicia amb condicional (“Si hagués nascut a Roma fa més de dos mil anys”) i de seguida passem al present, com si no existís frontera entre el desig i la realitat. Al mar comença amb una experiència no acomplerta (“Tu i jo no ens hem banyat mai al mar”) i acaba amb una frase condicional (“Així doncs si un dia véns i passes per aquí…”). A Cerámicas Guzmán, el noi s’interessa per la dependenta, però es limita a esperar-la a fora, també en condicional (“Per si penses que podria servir-te, jo m’esperaré per aquí encara algun temps”). Retrobem la situació a Nit freda per ser abril: un home i una dona s’observen, imaginen el que podria succeir (“Et convidaria a vi, seria dolç, seria amable. Si volguessis seure amb mi, quin moment més agradable!”) però finalment no es decideixen a passar a l’acció.

   Gran part de les lletres del disc mostra simpatia per la gent que no duu a terme els seus desitjos. En alguns casos, la decisió es deixa per a un futur plausible (“Ell demà serà capaç. Ella demà estarà més guapa.”). En altres, simplement es tracta de resignar-se a la realitat (“I no saben que els guapos desafinen, no tenen swing i no ballen bé.”). A l’última cançó del disc, les Corrandes de la parella estable, el protagonista accepta els límits, es fa càrrec dels costos que comporta la relació i l’accepta tal com és, renunciant a altres opcions.

   No és estrany que Els millors professors europeus obtingués un èxit clamorós, ja que les lletres connecten amb l’actitud de bona part dels ciutadans d’aquest país, on no deixa d’estendre’s l’ús del condicional. Les possibilitats de superar la frontera entre desig i realitat són el leitmotiv més habitual de moltes converses, només que situades en l’àmbit de la política. L’encert de Manel ha consistit a traduir en cançons l’atmosfera en què vivim: projectes indefinits, possibilitats sempre obertes i una certa recança no exempta de càlcul. “Qui s’arrisca a fracassar? Qui saltarà sense xarxa?”.

Tornar a Noms propis