Noms propis Claudio Magris

   Fa gairebé tres dècades, passava cada dia per davant d’una paret de Cerdanyola, a prop de l’estació de ferrocarril, on un autor anònim havia deixat una pintada inacabada: La dicha no es completa, fal. Durant tots aquests anys, m’he estat preguntat què era el que faltava. La resposta, l’he trobada al llibre Alfabets. Assaigs de literatura, de Claudio Magris (Trieste, 1939).

   L’any 2006 vaig tenir la sort de compartir unes hores amb Claudio Magris, que havia viatjat a Girona convidat pel Centre Cultural La Mercè. En la passejada pels carrers del Call, al llarg del dinar i de la sobretaula, l’autor d’El Danubi es va mostrar amablement disposat a contestar a totes les preguntes que li formulàvem. El que ens va sobtar va ser que també ell, al seu torn, formulés un bon nombre de preguntes sobre temes prou dispars. Que un savi ens faci preguntes encara ho podríem considerar com una mostra d’urbanitat, de l’educació de la vella Europa, però que a més ens escoltés amb interès va depassar totes les expectatives. Va ser la vanitat, o potser la dispersió o el nerviosisme, la raó de no preguntar-li, mentre preníem el cafè en un restaurant sobre l’Onyar, si sabia per què la felicitat no era completa.

   La resposta, l’he trobada en el text titulat Malenconia i modernitat, inclòs al seu llibre Alfabets. Seguint les aproximacions i les definicions de Walter Benjamin i de Goethe, de Kierkegaard i de Baudelaire, Claudio Magris ens recorda que la malenconia és una tristor que no sap precisar la seva causa, ja que percep la pèrdua d’alguna cosa però no sap quina. Una de les peculiaritats de la malenconia és que es complau en aquesta pèrdua indefinible, i que sobretot es complau donant voltes a l’entorn d’aquesta mateixa indefinibilitat. Poc després, a la pàgina 70, arriba la solució als dubtes sorgits arran de la pintada de Cerdanyola: “Cap vida i cap poesia de la vida no poden ignorar la malenconia, la caducitat del temps que passa, allò que sempre manca a tota felicitat i en tot amor encara que sigui feliç, el corrompre’s de les coses i dels sentiments inclús més purs, el desencant, l’incessable alterar-se i desaparèixer”.

Tornar a Noms propis