Mad Max

   El 2015 va ser un any de seqüeles elaborades a foc lent: cinquanta-cinc anys després de la novel·la Matar un rossinyol, l’escriptora Harper Lee en va publicar la continuació. En el cas de Mad Max, són tres dècades les que van passar entre la tercera i la quarta part, Fúria a la carretera, totes dues (totes quatre, de fet) dirigides per George Miller.

   La primera entrega de Mad Max (1979) és una pel·lícula de sèrie B sense suc ni bruc, però les posteriors es poden entendre com a al·legories de les tendències musicals del moment. Així, la segona, El guerrer de la carretera (1981) plasma la defensa d’un poblat de New Romantics assetjats per una banda de punk rockers. La tercera, La cúpula del tro (1985), introdueix la carismàtica Tina Turner com a mestressa absoluta de Bartertown. A la quarta (2015), en canvi, el rock és tan sols el fil musical de la batalla, i el guitarrista un titella literal del poder.

   Després que la seva filla morís a la primera pel·lícula, Mad Max intenta redimir-se salvant nens. D’aquesta manera s’entén l’empatia que mostra amb Feral Kid a la segona entrega, i l’arribada com a salvador al poblat dels Nens Perduts a la tercera. En l’última, Mad Max ha rejovenit, però l’humor de George Miller ha convertit els Nens Perduts en simpàtiques àvies guerreres (el film suggereix que el nou Mad Max no és sinó el Feral Kid que s’ha fet gran). Les ànsies de redempció del protagonista s’encomanen als altres personatges: al llarg de la pel·lícula el guerrer Nux experimenta la mateixa purificació moral que el bull terrier de la taca a l’ull a la segona entrega de Babe, el porquet valent (1998), també dirigida per George Miller.

   Mad Max, Fúria a la carretera és música i redempció, però també paradoxa. Immortan Joe es mor, i Imperator Furiosa és una dona més aviat tranquil·la. El més paradoxal és el protagonista, de qui ningú a la pel·lícula coneix el nom, i que resulta de lluny el menys boig de tots, ja que només ell s’adona que la manera més segura d’anar endavant és tornar enrere (després de redimir-se, és clar). Una vegada ha pacificat una nova porció de desert postnuclear, Mad Max no pot aspirar a viure la resta de la seva vida al costat de Charlize Theron, gestionant feliçment la Ciutadella, sinó que ha de continuar redimint-se desfent greuges, adreçant el que és tort i protegint donzelles, com aquell altre cavaller que tampoc era boig.

Tornar a Noms propis