Noms propis Lou Reed

   Teníem disset anys. A COU ens vam matricular en una assignatura que s’acabava de crear, Literatura Catalana. El professor ens parlava de poetes que desconeixíem: Carles Riba, Salvat-Papasseit, Joan Vinyoli. Quan sortíem de l’aula, corríem a escoltar les cançons de Lou Reed.

   El nostre disc preferit era el Rock’n’Roll Animal. Ens apassionaven aquelles cançons elèctriques que tractaven temes foscos: Vicious, Heroin, Walk in the Wild Side. Les lletres se’ns escapaven, però les cançons ens atreien perquè eren a anys llum de tot el que ens envoltava. Amb Lou Reed vam descobrir el cuir negre, el glam rock, el metall, la distorsió. Després vam localitzar les primeres cançons de Velvet Underground, ens vam submergir en la veu càlida de Nico, ens vam deixar envoltar per la sensibilitat de John Cale. Va ser a través de Lou Reed que vam descobrir Andy Warhol. De mica en mica ens vam anar decantant per les cançons més acústiques: Perfect day, Satellite of Love, Chelsea girls, Candy Says.

    Lou Reed era el noi dolent que no gosàvem ser. Vam créixer, vam trobar feina, vam descobrir les hipoteques i vam acabar deixant-lo de banda. De vegades el retrobàvem en un racó del diari: treia un disc nou, es rumorejava que havia mort de sobredosi, es reconciliava amb John Cale, algú gravava un disc en honor seu. Encara sobreviu, pensàvem.

    Llavors va arribar l’Institut Ramon Llull i el va reconvertir en rapsoda de poesia catalana. El 2008 l’editorial Empúries -on vam publicar els primers llibres- va editar un llibre en tapa dura de més de cinc-centes pàgines que incloïa totes les cançons de Lou Reed en anglès i en català. A la contracoberta hi vam llegir que aquell home --que encara manté l’aspecte de proxeneta de Lexington Avenue-- és un dels poetes més importants del nostre temps. El cercle es va tancar, finalment, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Després de recitar Salvat-Papasseit, el cantant de Heroin i de Vicious va declarar que se sentia pròxim a la literatura catalana. Vam tardat quasi trenta anys a descobrir –no és broma-- que Salvat-Papasseit i Lou Reed són formes d’un mateix moviment.

Tornar a Noms propis