Lord Chesterfield

   Segons Flaubert, escriure "és una feina que trenca l’espinada, fa suar i pren molt de temps". La literatura centreeuropea és pròdiga en autors que consideren que escriure és una forma civilitzada del patiment. En l'àmbit de la literatura catalana, Pla va establir que l'escriptor havia de néixer "per a l'habitualitat del sacrifici sistemàtic". El plaer d'escriure, si existeix, sembla limitat a lapses de temps negligibles.

   Fins a l'invent de la màquina d'escriure, la postura habitual de l'escriptor era més aviat digna: il·luminant-se amb una espelma en la soledat de l'estudi, o bé teclejant el piano en cerca d'inspiració, com el comte de Lautréamont. La substitució de la ploma d'oca pel teclat metàl·lic va fer sospitar el que l'ordinador ha evidenciat de manera aclaparadora: no hi ha res més semblant a un escriptor en plena feina que un auxiliar administratiu passant en net l'estat de comptes o omplint un formulari de recanvi de peces fungibles.

   Els fruits obtinguts per l'escriptura oscil·len entre les pèrdues econòmiques, les crítiques furibundes i les profunditats més abissals del no-res. Darrerament s'ha posat de moda escriure llibres que mostren la cara més lamentable dels escriptors: J.D. Salinger, Norman Mailer i Arthur Conan Doyle han estat acusats dels crims més repugnants, com ara l'assassinat. Fa quatre dies els diaris han atacat Tahar Ben Jelloun per haver donat feina a una minyona "sans papiers". Als escriptors, en definitiva, no els volen ni per fer el pregó de la festa major. Per això val la pena deixar clar d'una vegada per totes que quan Lord Chesterfield va pronunciar la seva frase més famosa no es referia al que molts comentaristes han suposat, sinó al fet net i pelat d'escriure: "El plaer és momentani, la postura és ridícula, el cost és exorbitant".

Tornar a Noms propis