Rudyard Kipling i Miquel Berga

   Un dia sense aprendre res és un dia perdut. Per evitar aquesta sensació llegim diaris, mirem pel·lícules, cursem postgraus. Si tenim la sort de conèixer algun savi, podem servir-nos del vell mètode d’aprenentatge que consisteix a trobar-se en un cafè i deixar fluir la conversa, que pot conduir a racons impensats i acollidors. És el que fem habitualment amb el professor Miquel Berga, un savi saltenc que m’explica poesia contemporània, fotografia bèl·lica i gastronomia empordanesa amb una cortesia nonchalante.

   Recentment parlàvem davant una xocolata desfeta. Sense pressa, ens vam internar en el territori situat a mig camí entre la xafarderia i la literatura comparada: el cas dels escriptors amb esposes que també escriuen, de vegades millor que ells. Entre melindro i melindro, Miquel Berga va esmentar The finest story in the world, de Rudyard Kipling. Jo recordava el tema del conte: un noi que té la facultat de recordar fragments de les seves vides anteriors. Però... quina relació tenia amb les parelles d’escriptors?

   Quan vaig arribar a casa, em va faltar temps per buscar el conte. A mesura que el llegia, el tema s’anava transformant. Primer era la relació entre el mestre i el deixeble. Després virava cap a la recerca de l’originalitat. Al cap de poques pàgines arribava el tema que jo recordava: la transmigració de les ànimes. I, encara, després, apareixia la relació entre la creativitat i la fama, la distància entre la idea inicial i l’execució de l’obra, el perill de les lectures mal digerides...

   La dona no apareix fins a les últimes pagines. Quan el noi s’enamora, s’oblida de les vides anteriors. Abans que puguem escriure el conte més bonic del món, arriba ella (o ell) i ens l’estronca. I potser és millor així. A les últimes línies ens adonem que el rerefons del conte no és la literatura, sinó la memòria: “Aleshores vaig comprendre per què els Senyors de la Vida i la Mort tanquen amb tanta cura les portes darrere de nosaltres. És perquè no recordem els nostres primers amors. Si no fos així, el món quedaria despoblat en menys d’un segle”.

   Aquesta és la grandesa de Kipling. El títol, The finest story in the world, té un aire kitsch, però és que el conte més bonic del món no és el que Kipling va escriure, sinó el que el protagonista no escriurà mai. I encara és possible pensar que el conte més bonic és l’amor que ens fa oblidar les vides anteriors. També sembla lícita la interpretació malencònica: els nostres grans amors són els que vam viure fa segles, i que –per sort- ja hem oblidat.

Tornar a Noms propis