John Keats & Salvador Espriu

L'any 1816, John Keats (1795-1821) escriu el poema Happy is England, que podem llegir en la bella traducció que en va fer Marià Manent. Keats s'hi presenta satisfet de viure en un país de prats verds, de boscos alts, de joves boniques i senzilles... "però sovint delejo unes noies d'esguard / més pregon, i voldria escoltar-les quan canten / i anar lliscant amb elles en aigües de l'estiu."

   L'any 1954, dins el llibre El caminant i el mur, Salvador Espriu (1913-1985) publica un dels poemes més coneguts de la literatura catalana: Assaig de càntic en el temple. S'hi declara cansat de la seva "covarda, vella, tan salvatge terra", i confessa que li agradaria allunyar-se'n nord enllà.

   Els dos poemes presenten moviments contradictoris i paral·lels. Espriu vol abandonar la seva "pobra, bruta, dissortada pàtria" però finalment hi resta; Keats es mostra a gust a la seva Anglaterra nativa, però dins el seu cor somia viatjar sud enllà. Un viu en una cultura emmordassada i aspira a la llibertat de la raó; l'altre sospira per un parèntesi de passió en un país un pèl massa endreçat. Potser la discrepància es basa en les diferències tèrmiques: Espriu, que potser escriu a l'estiu, està fastiguejat de sol; Keats, a qui imaginem a l'hivern, sembla cansat de nuvolades. Ara fem un esforç d'imaginació i suposem que, superant els decalatges temporals, tots dos emprenen el seu viatge i coincideixen a mig camí.

    Aquesta és precisament la trobada que va plasmar Charles Baudelaire a Le Voyage, el llarg poema que el 1857 tanca la primera edició de Les fleurs du mal. El viatger que parteix pregunta al viatger que torna, i –en la traducció de Xavier Benguerel- aquest li respon: "Molt sovint, com aquí, també ens hem avorrit." El viatger de Baudelaire busca països quimèrics, i el que troba és "Amarg saber, el saber que ens procura el viatge." En un altre alexandrí, "un oasi d'horror dins un desert d'enuig." Heus aquí un poema que caldria recuperar quan ens traslladem amunt i avall, nerviüts i sorollosos, tot buscant –paradoxalment- el repòs.

Tornar a Noms propis