Franz Kafka & Georges Moustaki

   Tatuar-se és un símptoma de pressa i d’horror vacui perquè amb el temps la pell ja se’ns va personalitzant sola en forma de pigues, cicatrius, abscessos, berrugues i taques. Un tatuatge és un amic per sempre, és a dir, una utopia. Per més que hi he donat voltes, encara no se m’ha acudit cap frase ni cap dibuix que em pugui fer companyia durant unes quantes dècades amb unes mínimes garanties de perpetuar la satisfacció inicial.

   A l’octubre de 1914, Franz Kafka va escriure la narració A la colònia penitenciària, on el tatuatge adopta la forma d’un càstig. Els condemnats són lligats de mans i peus en una màquina que els tatua repetidament en tot el cos, cada vegada amb més profunditat, el precepte que han infringit. Al cap de dotze hores, el condemnat ha mort.

   La màquina que va imaginar Kafka té la virtut d’estalviar el problema principal del tatuatge, és a dir, que l’usuari se’n cansi o, pitjor encara, que s’acabi sentint com un cretí. Suposo que és el que li va succeir a Johnny Depp quan, després de tatuar-se a la part superior del braç la declaració d’amor Winona forever, la relació amb Winona Ryder se’n va anar en orris. També Angelina Jolie, Halle Berry i Charlie Sheen, entre altres, es van tatuar el nom del seu enamorat i, a tots ells el tatuatge se’ls va convertir en una condemna. No devien conèixer la cançó de Georges Moustaki, que va establir amb claredat que Les amours finissent un jour. Una de les escasses excepcions a aquesta sentència podria ser un dels tatuatges més entranyables que encara circulen avui dia en alguns braços: Amor de madre.

   Potser per evitar penedir-se’n, molts usuaris es tatuen imatges, no paraules. El perill és que passin de moda. Hem tingut la temporada dels cors, de les creus, dels kanjis, de les estrelles. Un any es porten les papallones, un altre els dracs. Hem viscut el frenesí dels tatuatges celtes, tribals, maorís, que potser acabaran sent tan obsolets com els vídeos d’Enrique y Ana.

   Un dels personatges d’A la colònia penitenciària està tan entusiasmat amb la màquina que s’hi sotmet voluntàriament. Entenc que Kafka ens està dient que un tatuatge és una condemna que ens inflingim a nosaltres mateixos. Al capdavall, tothom té els tatuatges que es mereix. Les garanties de no equivocar-se són escasses. Tatuar-se equival a creure que no canviarem, i per això és un acte essencialment juvenil. No tatuar-se, en canvi, és una mostra de respecte pel que encara no sabem que serem.

Tornar a Noms propis