Henry James i els altres

   De sobte he sentit el desig irrefrenable de rellegir Diari d’un home de cinquanta anys, de Henry James. S’hi narra el retorn d’un home a Florència, on dècades enrere va viure una aventura sentimental que no va acabar bé. Ara, en la maduresa, hi coneix un noi que li recorda a ell mateix quan era jove, i no es pot estar d’aconsellar-li que no repeteixi els seus errors. L’home, però, s’adona que ell mateix, quan era jove, hauria fet cas omís d’un home de cinquanta anys.

   El llibret m’ha fet pensar en L’aigua és això (Periscopi), el discurs on David Foster Wallace fa una sèrie de recomanacions molt assenyades als alumnes de Kenyon College que s’acaben de graduar. El problema és que l’autor del discurs tenia més del doble d’anys que els estudiants quan se’ls va adreçar, i per tant no va ser tan escoltat com caldria. A l’igual que el personatge de Henry James, Foster Wallace endevina que si ell tingués l’edat dels nois als quals es dirigeix, els consells li lliscarien per la ment com aigua de pluja.

   Aquest ve a ser el contingut del darrer capítol de La taronja mecànica, d’Anthony Burgess, on Alex –que només té divuit anys però que ha viscut molt- es veu a si mateix, en el futur, mirant d’explicar-li tot el que ara sap al seu fill –que encara no ha nascut-, i és prou lúcid per adonar-se que el fill no ho tindrà en compte. En fi: cadascú de nosaltres ha de cometre els seus propis errors –primer l’error de no fer cas de l’experiència, després l’error de confiar en el valor de l’experiència-, i potser aquests errors són els que fan girar el món. Com diu el protagonista de Diari d’un home de cinquanta anys: “Un dubta si destruir una il·lusió, encara que sigui perniciosa; és tan deliciosa mentre dura…”

   El món de la cultura es divideix entre els que desconcerten els seus admiradors i potser els fan evolucionar (com Bob Dylan, que va passar del folk a la guitarra elèctrica, de la cançó protesta al concert davant el Papa) i els que es repeteixen ad inifinitum i, doncs, poden generar devots de l’autoimitació (el cas de Ramones, que no van canviar mai de cançons, ni d’actitud, ni de roba, ni tan sols de pentinat). Per sort, ara sabem que ni uns ni altres ens influeixen gaire, que estem condemnats a representar uns papers que ja estan repartits, que els anys ens situaran amb precisió en el nostre lloc. Sigui com sigui, tard o d’hora acabarem assemblant-nos als nostres pares.

Tornar a Noms propis