Phileas Fogg & Beatrix Potter

Phileas Fogg juga al whist al seu club de Pall Mall i al llarg del viatge al voltant de món. Juguen al whist els personatges de Charles Dickens, de Jane Austen, de Joseph Conrad, i també el ministre d'Afers Estrangers d'El roig i el negre, i fins i tot els convidats a ca l'Eugénie Grandet. Al llit de mort, l'Ivan Ílitx de Tolstoi recorda les partides que va jugar al whist com els únics moments que salvaria de la seva vida. Però, de què estem parlant?

   El whist és un joc de cartes que va néixer al segle XVIII al Regne Unit i que va esdevenir el joc de societat per excel·lència del segle XIX. S'ha convertit en un motiu recurrent de la narrativa decimonònica, com les calesses, el grisú, els hússars o l'escarlatina. Encara el trobem a començaments del segle XX a la pel·lícula Miss Potter. I ara, no s'hi juga? Doncs sí i no: el whist va evolucionar i es va convertir en el bridge.

   Les regles del joc són senzilles, però les conseqüències resulten complexes. Es juga en parelles, dos contra dos, després de repartir totes les cartes. En cada partida hi ha un pal que és el triomf, és a dir, que venç els altres. Aquest pal el tria cada jugador per torns, però també es pot delegar l'elecció en el company. Els membres de l'equip contrari poden "doblar" per augmentar el valor dels punts, i els primers poden "redoblar". En cada mà, els jugadors estan obligats a tirar una carta del mateix pal que la primera. La carta més alta de cada pal és "ferma". Si el jugador no en té d’aquest pal, es diu que “falla” i llavors pot matar amb un triomf o triar qualsevol altre pal. Per esgotar tots els triomfs, es pot "arrastrar".

   Alguns lectors ja es deuen haver adonat que les regles del joc més popular de la literatura anglesa són, si fa no fa, les mateixes que les de la botifarra, un dels grans jocs socials de Catalunya. "Joc de muts", se'n diu sovint, i whist significa precisament "silenci". Recordem, en fi, que a Els assassinats del carrer Morgue, Edgar Allan Poe dedica un parell de pàgines a situar el whist per damunt dels escacs pel que fa a exigència analítica. No és estrany que hi jugués el cerebral Phileas Fogg, que sens dubte seria la parella ideal d'un campionat de botifarra.

Tornar a Noms propis