Noms propis Daisy Buchanan

   Amb el meu amic misogin teníem el projecte de catalogar les dones més malvades de la literatura universal. A la llista no hi faltaria la marquesa de Merteuil, ni Temple Drake, ni Briony Tallis. Ni tampoc la Daisy Buchanan que tant bé va dibuixar Francis Scott Fitzgerald a El gran Gatsby.

   Fa temps em vaig deixar enganyar pel títol i vaig creure que la novel·la narra la història de Jay Gatsby. No es pot descartar que els lectors romàntics la recordin com una història d’amor més o menys impossible. Quan ara tanco el llibre, però, tinc la sensació que acabo de llegir la història d’una de les dames més perverses de la narrativa moderna.

   El matrimoni Buchanan apareix ja al primer capítol. Tom és perfectament detestable des de la primera escena, però si més no la seva immoralitat resulta transparent. En canvi la seva esposa, vista pel cosí narrador, sembla adorable. "M’he tornat molt cínica", es sincera ella, però el narrador no hi dóna importància, i nosaltres com a lectors tampoc.

   Més tard veurem Daisy Buchanan en una escena que va ser plagiada (perdó, homenatjada) a la pel·lícula Nou setmanes i mitja: se li escapen les llàgrimes quan topa amb la magnífica col·lecció de camises endreçades a l’armari de Gatsby. No la veiem plorar, en canvi, davant les morts que se succeeixen per culpa seva.

   Al final del llibre, dos anys després, el narrador retroba Tom Buchanan davant una joieria de la Cinquena Avinguda (i aquí resulta inevitable recordar el Tiffanny’s de Truman Capote). El narrador no pot perdonar Tom, ni tampoc estimar-lo, però si més no el pot entendre. En canvi Daisy Buchanan manté una mesquinesa de pedra picada. Per no condemnar la seva cosina, el narrador mira cap una altra banda i tanca el llibre amb una sentència que, en la versió catalana, per poc no adopta la forma del díptic en decasíl·labs: "Així avancem, barques contra el corrent, arrossegats constantment cap al passat".

Tornar a Noms propis