Noms propis Louis-Ferdinand Céline

   Quan els responsables de la Llibreria Documenta em van demanar que triés una pàgina que em commogués cada vegada que la llegia, em vaig decidir pel començament de Semmelweis, la tesi doctoral de Louis-Ferdinand Céline. Si algun jove indecís em demana com pot saber si ha de dirigir la seva energia cap a la literatura, li dic que comenci a llegir Viatge al final de la nit, també de Céline. Si les pàgines no se l’emporten, és preferible que es dediqui a qualsevol altra activitat.

   En català disposem d’aquesta novel•la en la magnífica traducció que en va fer Estanislau Vidal-Folch per a Edhasa el 1988. La meva obligació moral és encoratjar els ciutadans que encara no la tenen perquè corrin a comprar-la. Ara bé, que sàpiguen que l’obra de Céline no forma part de la dolça merenga que, des de Madame de Lafayette i a través de Marcel Proust i de Marguerite Duras, ha acabat desembocant en l’ensucrament pompier que cada rentrée amara les llibreries dels nostres veïns del nord. No. Céline indaga la guerra, la bogeria, la malaltia i l’abominació i n’extreu una bellesa descarnada i trista. Uneix la malenconia amb el cinisme, l’aforisme diletant amb el sentit del ritme, la desesperació vital amb la festa de la sintaxi. Sense Céline no existirien ni Cioran, ni Houllebecq, ni Bezsonoff.

   Al Viatge al fons de la nit ja hi ha el läger, el gulag i la matança de My Lai. "De terrible, en nosaltres i sobre la terra i al cel, potser només hi ha allò que no ha estat dit... No quedarem tranquils fins que tot s’hagi dit, d’una vegada, llavors per fi es farà el silenci i ja no hi haurà por de callar. Ja hi serem." Mentrestant, ens veiem obligats a parlar. Però compte: "El nostre esforç mecànic de la conversa és més complicat i més penós que la defecació. Aquesta corol·la de carn botida, la boca, que es convulsa per xiular, aspira i es debat, expel·leix tota mena de sons viscosos a través de la barrera pudent de la càries dentària, quin càstig!".

Tornar a Noms propis